“Tenia marcat jugar al Sabadell. Em sento molt estimat”, afirma Rubén Martínez, recordant que, inexplicablement, alguna cosa ja el lligava amb el club i la ciutat abans d'estar aquí. L''avi' del Centre d'Esports s'ha convertit en una peça clau en l'engranatge arlequinat. Nascut a Maó, va començar a jugar a futbol amb només quatre anys i de seguida va despuntar, fins al punt de marxar cap a Barcelona. "Va ser un canvi complicat, perquè era sisè de primària: passes de ser un nen que feia molts gols a l’illa a trobar-te un nivell molt més alt. Però estic molt agraït als meus pares per apostar i fer-ho tot més fàcil". Bon estudiant, però cul inquiet, sempre li han agradat els números. "Vaig fer graus superiors d’Administració i Finances, també cursos d'entrenador, perquè després ja em costava compaginar-ho".
- L``avi` al balcó de l`Ajuntament durant la celebració de l`ascens
- David Chao
Orígens i primeres passes: de Ses Illes a Barcelona
L'adolescència la va viure de blaugrana, compartint vestidor, entre altres, amb el badienc Sergio Busquets o Thiago Alcántara. El seu ídol de la infància era Stoichkov i més tard es va enamorar del joc de Ronaldinho. "Vaig tenir la sort d'entrenar amb ell un dia. De la meva generació hi ha dos extrems: alguns han jugat Mundials, Eurocopes, Champions… i altres ho van deixar molt aviat. Jo em considero un 'currante' del futbol", relata recordant una època que va suposar un abans i un després a la seva vida.
“La pèrdua del meu pare als 18 anys va ser un cop molt dur i va marcar la meva carrera. Ell s’encarregava de tot respecte al futbol i la meva mare va haver de fer un màster per posar-se al dia. Va ser un xoc, però després vaig tornar a aixecar-me". El seu record encara l'acompanya, per exemple, quan torna a Menorca durant les vacances d'estiu. "Sempre porto la família a Sa Mesquida, una platja on anava amb ell. Soc un pare molt carinyós, potser és per aquesta pèrdua. Em cau la bava veient el meu fill", s'emociona Martínez. Per a ell la família és el seu refugi en un món volàtil com el dels esportistes professionals.
- El menorquí és un dels herois de Múrcia
- David Chao
Sempre ben rodejat
Tot i l'impacte de marxar de la Masia cap a Màlaga, el menorquí ho tenia clar: es dedicaria al món del futbol. "Firmo un any molt bo a Segona B amb l’Alacant, me’n vaig al Celta i allà pateixo una lesió molt greu de tíbia i peroné. Són deu mesos aturat. Després conec la meva dona i els últims 8–9 anys han estat pràcticament perfectes: estabilitat emocional i esportiva, i el naixement del meu fill". Uns anys en què l'han acompanyat en diverses aventures futbolístiques, fins i tot, lluny de casa: al Lamia de Primera Divisió grega. "Surts de la teva zona de confort, jo feia anys que no parlava anglès... Però va ser molt bonic. El nostre fill es va adaptar millor que ningú. Va pujar al bus escolar sense saber ni una paraula i en un any i mig ell parlava grec perfectament. Ens traduïa a casa i quan anàvem a fer la compra", recorda rient el Rubén orgullós del seu nen.
"El Leo també juga a futbol i no és perquè sigui el meu fill, però se'n surt bé. Té molt cos, és molt diferent de mi, que era petitonet. Sempre li dic que gaudeixi i que els estudis són molt importants". Pel que fa a la seva dona, la Mireia és jugadora d'handbol i li aporta un contrapunt molt valuós. "M’ha ajudat molt a sortir de la bombolla del futbol. Ella m’ha ensenyat l’amor a un esport que no és remunerat o ho és molt poc. Avui dia encara juga, malgrat tenir una empresa i treballar moltes hores", treu pit l'arlequinat.
Un home molt dels seus, que deixa empremta allà on va. "A tot arreu he fet amics i això és un regal". De fet, el que més li agrada més enllà de la feina és passar temps de qualitat amb la gent que estima. "Gaudeixo més d’un entrepà amb els dotze amics de tota la vida que de restaurants cars. Recordo una conversa al Nadal de l'any passat que em va ajudar molt, em va costar arrencar i no feia gols però un cop trencada la barrera vaig fer una segona volta espectacular".
- El jugador durant la trobada amb els equips del futbol base
- Víctor Castillo
Apassionat de conèixer món, ha aprofitat per visitar els racons de cada zona on ha jugat com Albacete o Logronyo. "Alguns viatges que m'han marcat són els d'Istanbul, Indonèsia i un en concret a la República Dominicana després d’un ascens, que ens va permetre desconnectar del gran estrès d'una temporada molt exigent". Llegir llibres d'autoajuda o veure sèries també li agrada, però, després d'haver complert. "No hi ha dia que no faci mobilitat o pensi en futbol". I és que queda Rubén Martínez sobre la gespa per a estona. Tot i la seva veterania, no dubta. "Mentre em trobi bé, continuaré jugant. Després, m’agradaria fer alguna cosa relacionada amb el futbol, però encara no ho tinc decidit. No vull pensar massa en el 'pla B' perquè crec que debilita el 'pla A'", sentencia l''avi' que sempre serà un dels herois de Múrcia.
- Martínez durant l`entrevista pel Diari de Sabadell
- David Chao
