Exigent, optimista i proper: l'exporter que lidera el CE Sabadell Femení

“El què tinc temps de fer és una cosa i què m'agrada fer és una altra. Durant el matí, vaig a la feina… i a partir de migdia, gestiono la preparació dels entrenaments", narra Santi Fernández, el míster del CES Femení que compagina el futbol amb la rutina com a comercial a una empresa de carns. Des de ben petit vinculat l'esport rei, va jugar sota pals durant molts anys a diferents equips vallesans com la Sabadellenca o el Sant Cugat. De fet, vivint a Terrassa, venia cap a Olímpia per defensar els colors del Centre d'Esports, baixava del tren a la plaça Espanya, on l'hem citat i caminava fins al complex esportiu. "Recordo haver de tornar sol a les 11 de la nit". Mateix escenari, diferents etapes vitals, però un compromís amb el club innegable. 

Més enllà de Víctor Valdés com a referent mediàtic "per la seva personalitat i fortalesa", la seva família l'ha marcat el camí. “El meu pare també havia estat porter i m'ho explicava amb molta passió. Sempre diuen que hem de tenir una personalitat especial, ho comparteixo al 100%. Una errada nostra penalitza molt l'equip i jo em menjava una mica el cap si fallava". Un aspecte que ha anat millorant progressivament, sobretot, arran d'ocupar diferents banquetes, en el canvi de paper de jugador a entrenador. “La meva mare va ser la que em va empènyer a seguir quan jo volia deixar-ho. És una aficionada fidel de l'equip, diria que està al 'top 3' i cuida molt les jugadores", s'emociona el tècnic que va començar el seu camí al 'futfem' de la mà del Raul Raposo i ha passat pel Femení Manu Lanzarote i el Fontsanta.

En la seva etapa d'arlequinat, Fernández va tenir l'oportunitat d'anar convocat amb la primera plantilla en un duel a la Nova Creu Alta, tot i que no va saltar al terreny de joc. "Per a mi seria espectacular i per a les jugadores igual. Sí que és veritat que la temporada passada per calendari no es va poder quadrar. Però clar que ens agradaria jugar al Temple, quan sigui i com sigui", remarca el Santi, que va tornar al Sabadell l'any passat segellant un anhelat ascens a Preferent. "El balanç és hiperpositiu. L'objectiu era pujar tant sí com no i es va fer per la porta gran, guanyant la lliga". Tot i l'èxit assolit, els agradaria tenir una visibilitat més gran. "Ho veiem molts cops als partits d'Olímpia, ens agradaria que vingués molta més gent perquè estem segurs que s'ho passarien molt bé. Estem molt agraïts amb els que venen, costarà poder agafar un cert nivell equitatiu, però ho lluitarem", sentencia. 

Per a ell, el futbol és futbol, tant se val si masculí o femení. Valora el creixement del club en els últims anys, com també la seva història, marcada, entre altres fites, per la Copa de la Reina del 2003. “Tenim un escut reconegut arreu, un futbol base espectacular amb una quantitat d'equips i jugadores de qualitat i nivell brutal”, unes jugadores que ara tenen referents en què emmirallar-se com l'Alèxia Putellas, que va debutar al CES, però també les noies del primer equip. "Abans era impensable veure samarretes amb el nom d'una jugadora, ara és habitual". 

Sisenes a la classificació després d'una sòlida victòria contra el Pardinyes, tenen l'objectiu a curt termini de consolidar la categoria i gaudir de moments com tornar a viure un derbi contra el Terrassa (amb morbo afegit en el cas del Santi). En aquest sentit, estar ben rodejat és essencial per aconseguir els resultats desitjats. De fet, els membres del seu cos tècnic "són més amics que companys" i això dona facilitat per poder comunicar-se de manera assertiva i clara. "Al pont, per exemple, vam marxar a Andorra uns dies". Aquesta confiança també la volen transmetre a la plantilla. "Saben que poden comptar amb l’staff sempre que ho necessitin", tot plegat sense oblidar els rols que cadascú té a l'equip. Exigent, optimista i proper, Fernández vol transmetre el missatge que cal perdre la por d'equivocar-se: "vull jugadores valentes, que s'atreveixin a fer coses encara que hi hagi risc". Al cap i a la fi, és aquest atreviment el que l'ha impulsat a continuar en els moments més complicats, perquè, realment, al míster arlequinat el que més li costa és evitar pensar en futbol.