"Ara em toca descobrir què es fa als caps de setmana lliures", fa broma Jordi Arís, llegenda de la secció de vòlei del CN Sabadell. Aquest mes de març, el central va posar punt final a la seva etapa com a jugador nedador després de 30 anys, que es diu aviat. Ho va fer a casa, a Les Naus, davant de la seva gent, que s'ha convertit en família i amb les emocions a flor de pell. I per si no fos prou èpic tot plegat, va segellar la victòria anotant el punt de partit! "Han sigut uns dies molt emocionants. Prendre la decisió que ja s’ha acabat no és senzill, però el cos em demanava que havia de ser l’últim any jugant".
Curiosament, va decidir guardar el secret fins a última hora perquè no volia desestabilitzar la dinàmica de l'equip. El sabadellenc ho tenia clar, sabia que marxava, però els deixava en bones mans i volia viure el duel del comiat com si fos un partit més, sense nervis ni pressió. "Cada cop em quedava més sol entre gent molt més jove. Ja estava jugant amb xavals de 17, 18, 19 anys i jo, amb 37, veia que havia de donar pas. És important saber quan apartar-se", narra convençut que els timings han estat els adequats.
Arís fa un balanç positiu d'aquesta temporada, que mai oblidarà. "Som un club de formació, de planter. Acabar a mitja taula és un bon resultat per a nosaltres. Som l'únic equip de la categoria en què no cobra cap jugador", puntualitza. De fet, ell va pujar graons gràcies a aquesta filosofia formadora. L'esport sempre ha estat al centre de la seva vida, però, inevitablement l'ha hagut de compaginar amb els estudis i la feina. "És complicat encaixar-ho, hi ha anys millors i pitjors. Personalment, em va costar molt durant l'etapa universitària. El que necessites és disciplina i organització, no hi ha excuses".
El ja exjugador es dedica al món de la construcció i, durant les últimes campanyes, acumulava molta càrrega física. "La gent no s’adona de l’esforç que requereix. Acabes destruït després del cap de setmana, arribes tard dels viatges i dilluns t'hi tornes a posar ben d'hora al matí. Després has de fer gimnàs i entrenar. Aquest desgast es fa molt gran amb els anys", admet.
- Un partit a Les Naus
- arxiu
Tot i seguir un camí diferent que part del seu entorn, quan mira enrere no se'n penedeix de res. "Has de tenir clares les prioritats perquè et perds molts plans amb amics o família. Per forjar una relació de parella també es complica. Només algú que fa esport entén el sacrifici, si no hi ha comprensió, molts acaben deixant-ho", se sincera el Jordi que va conèixer la Nerea, jugadora del femení, fa gairebé una dècada, i s'ha convertit en un dels seus pilars. "En el meu cas, m’ha ajudat molt".
Des del 1997!
L'ADN CNS d'Arís és inqüestionable, és un 'one club man'. Però, com comença el seu idil·li amb el vòlei? Ell ho recorda com una bonica casualitat. "Tenia vuit anys i m'hi van apuntar engrescat per la Montse Comas, la responsable d'aquell moment, perquè la meva germana ja jugava". Durant un temps va compaginar-ho amb la natació i compartia pista amb nens dos o tres anys més grans. "Vaig continuar sobretot pel grup d’amics. M’hi sentia a gust". De ser una simple afició, va fer el clic. Va ser conscient que havia trobat el seu espai quan va guanyar el primer Campionat d'Espanya. "Això va de debò, vaig pensar. Tot el que em deixin jugar aquí, ho faré".
Cert és que la seva generació estava una mica infravalorada pel talent que tenien els de dalt. "Ens consideraven un pas per sota, ningú donava un duro per nosaltres". L'estigma, però, va canviar amb l'arribada a la banqueta del croat Zoran Nikolovski, un dels seus màxims referents. "Vam fer play-off i vam demostrar que podíem arribar a nivells alts. Fins i tot entrenàvem els caps de setmana i, aleshores, ens van començar a prendre seriosament", recorda emocionat una de les etapes més màgiques com a jugador blau.
Ressorgir de les cendres, però sempre a casa
Passaven les temporades i el Jordi va créixer fins a tal punt que va tenir l'oportunitat de pujar del juvenil al primer equip. “Va ser un salt de gegant que em va venir molt gran. No rebia una bola. Vaig passar dos anys a la banqueta". Conscient que s'havia de guanyar un lloc i agraït per poder entrenar amb els millors, el punt d'inflexió sí que va arribar, però va ser negatiu. Una lesió al maluc va fer que tot trontollés. Hauria de deixar de competir? "Els metges no trobaven cap solució. No sabia què faria".
Casualitats de la vida, el Zoran, el seu exentrenador que també era metge, va tornar a aparèixer en escena. Una figura que va ser clau en el retorn del Jordi a la pista. "Havia perdut ritme de competició, el sènior ja no comptava amb mi, però mai vaig plantejar-me anar a un altre club. Abans preferia deixar-ho definitivament". Va ser aleshores quan l'Álex Pruñonosa, que l'havia entrenat de petit, va fer-se càrrec del segon equip masculí. "Vaig tornar a jugar a la categoria més baixa de totes, però gràcies a ell vaig recuperar la confiança i el meu millor nivell".
- El ja exjugador durant l`entrevista amb el D.S
- Víctor Castillo
Amb un gran esforç físic i sobretot mental, Arís va guanyar-se el que havia lluitat durant tants anys, el seu lloc a les màximes categories del CN Sabadell, com una peça consolidada i essencial. També va viure una etapa fructífera com a entrenador, en què va aprendre a entendre el joc des de l'altra banda. "Ho vaig deixar perquè o entrenava o jugava jo, no podia donar el màxim en tot".
Aquesta experiència l'ha servit per 'fer de veterà' de la millor manera possible. "Els rols dins d'un equip són fonamentals. És una línia molt difusa, has d'ajudar sense imposar i saber com pots parlar-li a cada company", afirma. "També cal cuidar els desplaçaments i els moments de grup més enllà de la pista", perquè, al cap i a la fi, convertir un equip en família pot marcar la diferència.
No és un adeu, sinó un fins aviat
"Em quedo amb els cinc companys que vam estar des del cadet fins al sènior, som com germans i quan estem junts és com si no hagués passat el temps! Érem els cinc mosqueters", s'emociona el Jordi, que guarda com a millor record esportiu el lluitat ascens a Superlliga 2. "Feia molts anys que el buscàvem i va ser espectacular. A Sevilla, televisat, tothom felicitant-nos i amb el Rafa Pascual, el millor jugador espanyol de la història, entre el públic. Un moment somiat i tot un orgull".
Records, persones, cops, celebracions, partits i entrenaments que han marcat la carrera del sabadellenc, que no entendria la seva vida sense el vòlei, ni sense el Club. Passional i implicat, ara per ara, no es planteja tornar a les banquetes de manera immediata, però sí que vol mantenir-se vinculat a la secció i valorar quin podria ser el seu paper amb l'Óscar Llagostera, el president amb qui té una gran relació. "Vull fer créixer el projecte des de la Junta. Em veig més en un rol institucional. Ens agradaria fer un pas més i amb molt poc podríem fer molt més. Ens falta suport extern, juguem en una nau industrial”, reivindica.
Futur immediat a banda, el que queda clar és que el Jordi Arís fa temps que és més que un jugador amb talent a les files del CNS. La seva trajectòria i valors l'han convertit en tota una llegenda del vòlei al Club i a la ciutat.
