"Encara no m'explico com va ser possible. Estic molt orgullós de tot el que vam aconseguir", repeteix en diverses ocasions l'Elías Argüello durant la xerrada amb el Diari de Sabadell. El pròxim divendres, MónBàsquet Sabadell li farà un homenatge, reconeixent la seva història. Com a prèvia de l'acte, ens ha citat a Can Balsach, a la Creu Alta, en un lloc en què el bàsquet és molt protagonista, com ho va ser durant anys en la vida d'Argüello, però "a l'altra banda de la via", com ell mateix ho descriu: a Ca n'Oriac. En l'època del postfranquisme, la criminalitat i marginalitat del barri era evident. El futur era molt magre per a la majoria dels joves de la zona. L'arribada de les drogues i els mals exemples eren una temptació massa gran. "Vam salvar molts nois i noies d'acabar a 'Las Columnas' -la zona on s'ajuntaven els grups per consumir-", reconeix.
Nascut a Peones de Amaya (Burgos), Argüello era professor i va trepitjar el barri per primer cop el 1968, com tants altres, buscant una oportunitat laboral. Recorda els carrers sense asfaltar o les cases superpoblades en una zona amb més de 20.000 habitants i ocupada principalment per persones arribades d'arreu de l'estat. "No era Sabadell. Ca n'Oriac era un poble a banda", afirma. Va començar al Miguel Carreras abans d'aprovar les oposicions i aconseguir una plaça a La Roureda, en aquell moment Rudera. Va ser quan es va traslladar definitivament a la ciutat, el 1974. Tres anys després li van donar la plaça fixa. Com la majoria dels professors estaven lluny de la seva terra i les seves famílies, la relació era molt bona entre ells. D'aquí va sorgir la idea de crear un equip de futbol federat, que va competir tres temporades sota el nom d'UDEMSA (Unión Deportiva de Maestros de Sabadell).
De l'escola a la pista
Aquest equip, juntament amb les ganes d'acabar amb les restes de la dictadura i la Falange, que encara estava molt present en tots els organismes esportius sabadellencs, van assentar les bases del Club Deportivo Escolar Can Oriach, que va començar la seva activitat el 1977. "Franco havia mort, però els seus successors continuaven al capdavant. Nosaltres estàvem a la vorera de davant, podríem dir", assegura. D'aquesta manera, professors de La Roureda, La Floresta, Calvet Estrella, Gaudí, Miguel Carreras i Juan Ramón Jiménez van impulsar la iniciativa, allunyats de l'Ajuntament, afí al règim, i donant la personalitat pròpia que ja tenia el barri, obrer, treballador i que era nucli de protestes i reclamacions populars de tota mena.
En una zona conflictiva, allunyats de les institucions i començant de zero... un context molt complicat per fer créixer un club. "Feia falta un miracle", reconeix. Els inicis van ser complicats. Buscant recursos i convencent les escoles perquè donessin suport al projecte, els primers passos els van donar amb la col·laboració inestimable dels monitors, gairebé tots menors d'edat. Es van centrar en el bàsquet, l'handbol, l'atletisme i el vòlei. "Nosaltres érem molt 'futboleros', però no ens agradava la competitivitat i ambient que es generava. La idea era crear un entorn agradable i allunyar els joves de la droga i delinqüència dels carrers", recorda l'Elías. "No sé si és per la selecció de records que fa el cap, però no va haver-hi mai cap problema", afegeix.
Una subvenció inesperada del Consejo Superior de Deportes va ser el bàlsam necessari per impulsar el club. "Potser volien fer una rentada de cara i ens van donar els diners perquè érem de la ideologia contrària", admet. Primer els van donar 200.000 pessetes per a la compra d'equipament esportiu. En aquella època tenien 42 equips de bàsquet, 41 d'handbol i 16 de vòlei. Abans de rebre una segona ajuda decisiva per a la continuïtat del club es van constituir oficialment com a club el 27 de febrer del 1979, precisament per poder rebre la subvenció del CSD. La xifra, pels matemàtics i que controlin de les fluctuacions de l'època, equivalia, segons Argüello, a "més de quatre pisos a Ca n'Oriac".
Més d'un miler d'esportistes
Amb el bàsquet com a pal de paller, van arribar a tenir quatre equips masculins i quatre femenins federats. En aquell context, era una autèntica fita, només a l'abast de les entitats més representatives i poderoses de Catalunya. "Cada cap de setmana era una festa. Veure tots els infants anant a jugar era molt maco", assegura. Fins i tot un any van ser campions de Barcelona i van disputar el campionat de Catalunya femení. Més enllà de la part competitiva, però, també organitzaven sortides per anar a veure el Barça, excursions diverses o competicions de cros pel bosc. Era com una gran família que va arribar a aglomerar més d'un miler de nois i noies per temporada, en els seus millors moments. El nou Ajuntament, electe aquesta vegada, tampoc va ser el suport que esperaven des del club. "Mai ens van ajudar", afirma.
De fet, una de les anècdotes que més recorda l'Elías és quan van robar tres postes de fusta d'un descampat, els van clavar al pati de l'escola de La Roureda i un amic electricista els va muntar una instal·lació per tenir llum al pati davant la manca d'ajudes del consistori. Com aquesta, Argüello en té centenars. Les dificultats en els anys posteriors van acabar portant al desenllaç inevitable, el 1985, quan el club va iniciar el seu final. "Teníem massa gent en contra. Que durés els anys que va durar ja és un miracle", reitera. Van ser vuit anys d'anècdotes i de lluita. "Encara tinc contacte amb alguns dels nois que van jugar al club. Han sortit sis o set matrimonis dels equips. Veure les persones en què s'han convertit em fa estar molt orgullós", apunta emocionat.
Homenatge de MónBàsquet Sabadell
Gairebé cinquanta anys de l'inici del club, la informació que perdura és molt poca, més enllà dels records dels qui ho van viure. Una història d'aquesta magnitud, oblidada per la ciutat, el barri i les escoles que en van formar part. És per això que des de MónBàsquet Sabadell i l'Associació de Veïns de Ca n'Oriac celebraran aquest divendres, a partir de les 19 h al centre cívic del barri, un homenatge i reconeixement a la tasca de l'Elías i tots qui van fer possible la fita. Hi assistiran fundadors, exjugadors i veïns, per homenatjar una figura que hauria de tenir molt més reconeixement a Sabadell.
