Exportant sabadellenquisme a Noruega: "Aquí cal venir amb la motxilla plena d'amor"

“Quantes vegades a la vida rebré una oferta per marxar a Noruega a treballar del que m'agrada? Aquesta aventura sí que l’he d’aprofitar”, va reflexionar el Gerard Gomis fa quatre anys, quan va deixar-ho tot per perseguir el seu somni de ser entrenador d’handbol. “Jo em veia tota la vida a Sabadell, però de cop, tot canvia”, narra l’actual assistent del Romerike Ravens de la Divisió d'Honor Femenina, a l'elit del país nòrdic. “Ara mateix, he complert els objectius que em vaig proposar fa un any, previstos per als pròxims cinc!”. 

Per a ell l’handbol és l'eix que vertebra el seu dia a dia. "Durant un mes normal tinc 150 entrenaments i una dotzena de partits", assegura. Una passió que li ve de família, gairebé de manera inevitable. “Sortint de l'hospital, acabat de néixer, em van portar a veure jugar el meu pare! Els primers records són d’anar al Gràcia amb cinc o sis anys a fer el burro per la pista”, riu Gomis, que mai oblidarà les diverses etapes que va viure amb l'OAR, dins i fora de la pista.

Tot i que no para de créixer en l'àmbit professional, té molt clar que això suposa fer grans sacrificis, però està gaudint del camí, encara que lluny dels seus. “Prioritzar la feina implica renúncies. Quan la meva mare estava malalta, l'últim any, vaig marxar al País Basc a entrenar. Ella em va animar a fer-ho. Fa falta molt d'amor per prendre aquesta decisió", s'emociona el jove, que actualment resideix a Oslo després d'una primera i profitosa etapa a Ranheim. Amb només 35 anys, no ha parat de formar-se i reinventar-se, però, com li va picar el cuquet d'entrenar?

De jugar a dirigir, una aposta decidida

El Gerard va créixer al carrer Boccaccio, compartia equip amb els amics de sempre i va anar escalant categories. "Fins i tot vaig coincidir un parell de partits amb el meu pare al Sénior 'C', va ser una experiència molt maca". El Salva, de fet, és l'actual president de l'OAR Gràcia. 

Tenia la convicció d'estudiar INEF a Barcelona, amb quinze anys ja entrenava un equip de nens i nenes al Teresa Claramunt, que havia estat la seva escola i volia ser professor d'educació física. Uns plans que es van veure truncats de manera inesperada. "No em va donar la nota i vaig anar a estudiar a Lleida. Em va resultar molt difícil marxar de casa quan no volia fer-ho". 

Aquesta primera experiència fora el va servir per adonar-se que el seu destí estava lluny de la docència escolar, volia fer gestió esportiva. Però no va ser fins que va tornar al club gracienc que va descobrir la seva veritable vocació: entrenar. "Si no hagués tingut el Jordi Jodar i el Bruce com a entrenadors, potser avui em dedicaria a una altra cosa". Com també va comprovar que "hi ha persones que estan fetes per marxar" i ell n'és una d'elles. 

Després d'una aventura de dues temporades al Bidasoa basc com a encarregat de la parcel·la femenina i portant un equip, va tornar a Sabadell en una última etapa d'alts i baixos a Gràcia a cavall entre juvenil i nacional. "A partir de la COVID, gairebé totes les notícies al primer equip masculí van ser dolentes, vaig fer un pas al costat i fins i tot em vaig plantejar deixar l'handbol", recorda aquella etapa com una de les més dures. 

Tot plegat va canviar en fitxar pel Gavà. "Allà vaig conèixer l'Agustín Bou i vam connectar molt. Gairebé per casualitat vam crear el projecte 'El Bar Balonmano', impartint cursos, xerrades que van convertir en llibres a través de les xarxes socials". El que Gomis desconeixia, és que pocs anys més tard, aquest amic argentí li obriria les portes de l'handbol noruec. 

Noruega: adaptació i xoc cultural dins i fora de la pista

Si una cosa ha après en aquest temps el Gerard és que els noruecs van per feina. Això sí, els caps de setmana i festius, són sagrats i ningú obre el mail! Així que poc després de rebre l'oferta del Ranheim Idrettslag, ja tenia el contracte sobre la taula. "El primer any vaig portar diversos equips femenins i treballava en un centre com a monitor. Prenc les decisions per la qualitat del projecte, no per diners, així que l'única condició que vaig posar era no compartir pis". El xoc cultural és fort tot i que sap que viu l'experiència "des de la bombolla de l'handbol". 

A Noruega aquest esport està molt arrelat, però, segons el sabadellenc, es veu des d'una altra perspectiva. "A Espanya vivim als extrems. No pots treballar quaranta hores amb una pressió brutal i cobrar-ne deu. Llevat que siguis un dels cinc o sis entrenadors que estan a dalt de tot, la resta sobrevivim amb exigències irreals. A més, saps que si perds quatre partits estàs fora", reflexiona. "Aquí és tot el contrari, et donen tota la confiança del món. Massa i tot de vegades. Trobar el punt mig seria ideal". 

En la seva estada al país nòrdic ha corroborat que vol enfocar-se plenament en l'handbol femení. "És més tàctic perquè no hi ha una superioritat física tan extrema i el 'feedback' amb les jugadores és diferent, m'agrada molt més". Tot i que t'hi pots adaptar parlant anglès, ell va decidir aprendre l'idioma, amb la visió de poder treballar amb la Federació, una meta que ha aconseguit. "Vaig aprendre noruec a l'escola, com un nen més, em colava a les classes. Els vaig dir a les jugadores que en parléssim als entrenaments. Ho feia malament i rèiem, però n'aprenia". I ara, ja el domina. 

"Els primers dos anys són per reinventar-te mentalment perquè són dues cultures totalment oposades. Al principi, a l'escola passava hores sense parlar amb cap adult. Va ser molt xocant", recorda Gomis, que va apostar per quedar-s'hi tot i les diversitats. "Per venir a Noruega fa falta marxar amb la motxilla plena d’amor. Si no tens una base emocional forta, ho passaràs molt malament. No pots venir fugint de res", aconsella. 

Afortunadament, ell va encetar el projecte vital al costat de cares conegudes com el mateix Agus Bou. "Ens vam obligar a tenir un dia lliure, si no ho fèiem, ens explotava el cap", explica el míster. "Aquí de dilluns a divendres no es fa res i els caps de setmana nosaltres tenim partit". Segons el Gerard, els mesos més complicats són de l'octubre al desembre. Amb dues hores de llum i pluja constant, tot es fa costa amunt. "És un pou sense sortida si no tens xarxa social, però aquí diuen que no existeix el mal temps, sinó la mala roba", bromeja. El més curiós és que assegura passar "més fred a Sabadell que a Oslo a -17 graus de temperatura! "T'hi acabes acostumant, a les cinc i mitja o les sis per a molts s'ha acabat el dia i a casa sempre hi ha la calefacció posada perquè no es congelin les canonades". 

Un altre aspecte que encara el sorprèn de Noruega és el menjar. "Tenen plats de batalla, mengen perquè estan obligats, però no gaudeixen. Això sí, hi ha algunes obsessions que són sagrades. Els divendres és nit de 'tacos', fins i tot hi ha un passadís al supermercat i els dissabtes toca pizza congelada. Tot plegat bevent set litres de cafè al dia i que no falti el pa amb mantega", riu el Gerard que encara no entén com no saben el que és la sopa! "El concepte de caldo amb pasta no l’han sentit mai. Amb el fred que fa… és fortíssim. Estic convençut que muntar una empresa d’exportació de caldo aquí seria un èxit nacional!"

Més enllà de les particularitats i dificultats, traslladar-se a aquest país li ha permès continuar complint el seu somni. L'esforç, enfocament i treball l'han portat a fitxar per un equip de l'elit i després de tres anys a Ranheim, s'ha desempallegat de la síndrome de l'impostor per formar part de l'staff del Romerike, un repte del qual està gaudint sense presses. "De moment, vull aprendre dels millors sense carregar-me amb tot el soroll que hi ha al voltant de ser primer entrenador. M’agradaria molt treballar amb una selecció nacional noruega perquè els seleccionadors acompanyen una generació durant sis anys. Sento que aquest pas s’apropa", explica ambiciós Gomis. Ara per ara, doncs, el present i futur d'aquest esportista es troba a més de 2.600 quilòmetres de Sabadell.