El bàsquet del Sant Nicolau és, des de fa molts anys, referent a Sabadell i la comarca. Actualment, el primer equip es troba a SuperCopa, la màxima categoria catalana, i és el club sabadellenc més pròxim al bàsquet estatal. Però tot això no ha aparegut de la nit al dia, és el fruit de dècades de feina i d'una figura que sobresurt com a impulsora de tota aquesta estructura competitiva i formativa: el Joan Vinyes, que serà guardonat per l'associació MónBàsquet en la trobada que se celebra a Cal Balsach el vespre del pròxim divendres 15 de maig.
- Jordi Ribera, membre de MónBàsquet, va acompanyar Vinyes en l`entrevista
- David Chao
Era el 1973 quan des de la direcció de l'escola van decidir apostar per la creació de seccions esportives, a mode d'extraescolar. Vinyes ja tenia experiència en el món de l'esport, anteriorment havia estat jugador d'handbol a l'OAR i el CE Sabadell, i també atleta i entrenador de la JAS. "El Pep Molins em va dir que hi havia una escola que volia potenciar l'esport. Jo tenia vint anys, estava estudiant farmàcia i ja m'anava bé treure'm uns diners. Al matí anava a la universitat i a la tarda feia classes al centre i després ja fèiem algunes activitats esportives", recorda. "Quan vaig entrar al pati per primera vegada, vaig veure cinc o sis pins i una pista de bàsquet de 24 per 14. No tenia res a veure amb les instal·lacions actuals", afegeix.
A poc a poc, l'activitat va anar creixent. Molts dels pares que van col·laborar activament en els inicis venien del món del bàsquet, havien jugat a l'Orillo Verde i van ajudar a consolidar aquesta aposta, tot i que també van fer handbol. "Les instal·lacions eren adequades per practicar bàsquet i la influència dels pares va ser clau, també. Des de l'inici va ser molt fàcil enfocar-ho d'aquesta manera. Vam començar amb alguns equipets i, quan aquests van créixer, vam crear una estructura de base. El boca-orella va fer que molt ràpid ja tinguéssim una bona quantitat d'infants", assegura. El 1984 es van constituir com a club esportiu, per obligació, però ja va ser el pas definitiu per mantenir un projecte que havia començat la dècada anterior.
- El sabadellenc recorda una etapa que es va allargar més de trenta anys
- David Chao
"El més important és la feina que s’ha fet tots aquests anys amb els nanos i les noies que han passat per aquí", reflexiona Vinyes. I és que una de les grans senyes d'identitat de l'escola durant tots aquests anys ha estat el bàsquet, per quantitat i qualitat. "Els pares que dirigien l’escola marcaven molt l’orientació del projecte i, en aquest sentit, l'aposta sempre ha anat en consonància amb els interessos dels qui han estat al capdavant", apunta.
Un dels grans triomfs de l'època del Joan Vinyes al Sant Nicolau va ser l'impuls en les obres de les instal·lacions del carrer de Jardí. Allà, hi ha el pavelló, el Màgic Lau. "Una cosa que sí que em poso a la medalla és haver aconseguit tombar la junta que no volia fer el pavelló. En els plans originals hi havia una sala polivalent. Un dia vam quedar a les deu de la nit per mirar pros i contres i, a quarts de cinc del matí, vam sortir amb el president convençut que es faria un pavelló", assegura. "Tenir un pavelló esportiu soterrat a cent metres de la Rambla és una cosa important. A més, per espai, no es podia fer una pista de futbol sala i això també va afavorir la consolidació del bàsquet", diu.
- Els membres actuals del bàsquet del Sant Nicolau, al pavelló del carrer Jardí
- Victor Castillo
Va continuar vinculat, fent de professor fins al 1998 i com a ànima de l'esport del 'Lau' fins al 2005, quan va deixar l'entitat després d’haver estat a la junta de l'escola i president del club en l’última etapa. "Sempre he criticat la gent que no deixa pas a les noves generacions, que poden aportar un punt de vista diferent. Jo vaig decidir plegar després de més de trenta anys i soc conscient que quan ho deixes, ho deixes", reconeix. Fa unes setmanes va estar en la celebració del setanta aniversari de l'escola i, probablement, tornarà a freqüentar les instal·lacions quan els seus nets comencin a jugar a bàsquet. "És el cicle de la vida", diu. Això sí, té clar que la seva vinculació serà des d’un segon pla. "Jo no necessito que em reconeguin res. Tot ho vaig fer com a 'hobby' i perquè m'agradava. Si em necessiten, ja saben on em poden trobar", assevera.
