La crònica més important de la seva vida: Jordi Gil, el sabadellenc que ha posat paraules a la segona estrella d'Espanya

'¡España gana su segunda estrella con un mordisco del Tiburón!' Així va titular la crònica més important de la seva vida el periodista sabadellenc Jordi Gil. Present al MetLife Stadium de New Jersey, va posar paraules a la victòria de 'La Roja' contra l'Argentina a 'La Finalíssima' del Mundial 2026 (1-0), tot plegat, com a enviat especial del diari Sport. Gil va vibrar amb el gol de Ferran Torres al 106' i amb la bogeria mediàtica de seguir un partit que atura el món. "Cobrir una final sempre és especial, a Sud-àfrica havia fet l'article de l'1x1", ens explica acabat d'arribar dels EUA. "Ferran ja n'havia tingut una, encaixava que fos ell". 

L'odissea per entrar a l'estadi, amb unes cues eternes i una "organització bastant caòtica de la FIFA", va valdre la pena com a cirereta final d'una tasca de més de quaranta dies seguint el conjunt de Luis de la Fuente per tot arreu, des de Chattanooga fins a Nova York. "Viure-ho com a periodista és molt diferent que fer-ho com a aficionat. Estàs pendent de la crònica, dels detalls i de tot el que passa al teu voltant. Vam arribar quatre hores abans i tot i que ens va costar entrar, un cop ets dins, ja et mentalitzes que vius un partit històric". 

Un duel que el comunicador no esperava que fos tan desequilibrat. "Que Espanya fos tan superior no entrava en cap previsió. Després dels primers minuts només estàvem pendents de quan arribaria el primer gol. Hauria sigut injust arribar als penals, on ells amb el 'Dibu' tenien avantatge", analitza. "L'Argentina que vam veure estava molt lluny del nivell que s'esperava, però sí que van mostrar aquella part més 'canchera'". 

Com tampoc esperava la reacció posterior dels jugadors de l''Albiceleste' en la desfeta. "Messi va ser un dels únics que va saber encaixar la derrota amb elegància, a l'altura del que representa. La imatge al final del partit va ser molt potent", admet el periodista que durant la temporada segueix l'actualitat del Barça. "Però sí que és cert que abans de l'enfrontament, tots els focus mediàtics estaven posats en l'argentí". 

Finalment, però, va guanyar l'equip que va donar arguments per fer-ho. "Periodistes argentins i espanyols estàvem separats i amb el xiulet final es va desfermar l'eufòria. Hi havia qui s'abraçava i d'altres amb la samarreta posada". Però el Jordi té la seva pròpia 'tradició': "Els dies de partit sempre porto el mateix jersei, que a més és vermell. Una mania. Curiosament el dia de Cap Verd no me'l vaig posar".

Estaven ubicats darrere d'un dels gols, una zona poc habitual per a fer els seguiments dels partits. "La celebració estava molt pensada per a la televisió. Des del punt de vista dels periodistes, seguir-la era força complicat, no vaig poder veure, per exemple, tot el tema de Trump. A més, la zona mixta era una bogeria absoluta. Hi havia tanta gent que gairebé no es podia ni caminar". 

'La Roja', de ben a prop 

Fer el seguiment d'una concentració mundialista et dona l'oportunitat de conèixer de ben a prop els protagonistes. "La Federació Espanyola dona facilitats per fer entrevistes individualitzades, cosa que no passa amb altres països", explica el sabadellenc, que va tenir l'oportunitat de parlar tranquil·lament amb el míster, Luís de la Fuente, el dia abans del duel decisiu. "Em va sorprendre molt la tranquil·litat i serenitat que tenia. Es respirava molta confiança dins de la Selecció, sabien que podien aconseguir-ho". 

Però, darrere d'aquesta circumstància, hi ha una dada impactant i curiosa. "Ferran Torres va ser l'únic jugador que no va concedir entrevistes durant tot el Mundial perquè volia mantenir-se centrat en la competició i també pel context de les possibles ofertes de futur", destaca Gil. I al de Foios no li ha anat pas malament, convertint-se en el nou 'Iniesta' i deixant la seva pròpia petjada als llibres d'història. "La percepció que teníem allà era molt diferent de la que es generava a les xarxes. Amb Torres es va amplificar molt la crítica després de Cap Verd i al final els jugadors s'acaben assabentant". 

Precisament aquest inici qüestionable contra una de les grans sorpreses del torneig i la reacció posterior al primer empat van ser claus per segellar la segona estrella. "Es va repetir l'escenari del 2010. Contra Aràbia no podien fallar i van saber controlar la pressió per tirar-ho endavant". També dona molta transcendència als gols de Mikel Merino sobre la botzina. "Em quedo amb aquests gols pel context, perquè no sabies si hauries de tornar cap a casa i era tot més dramàtic". 

El Jordi destaca dos noms com a factor sorprenent de l'equip espanyol: Álex Baena, que no esperava que estigués tan present als 11 titular, "era el lloc de Nico Williams o el de Fermín si no s'hagués lesionat"; i també Pau Cubarsí, el millor futbolista jove. "Sabia que seria titular, però no esperava que es consolidés de manera tan contundent", conclou. 

El Mundial més enllà de la gespa

Durant aquestes setmanes, el cronista ha pogut comprovar com es viu un 'nou futbol'. "A Europa no estem acostumats a veure-ho així perquè aquí l'espectacle són els mateixos futbolistes i allà tot el que envolta el partit també té molt protagonisme". A banda de la riuada de famosos que s'han deixat veure pels estadis, en especial durant la fase final del torneig, segons Gil, el comportament de l'aficionat també és diferent. "Veies la gent menjant crispetes, 'hot dogs' i bevent refrescos durant el partit. És una experiència molt més a l'americana, fins i tot arribaven tard a la segona part per agafar el menjar. Hi havia molt marxandatge i molta animació. Tot estava pensat perquè el partit fos un gran espectacle". 

El pròxim repte mundialista ja serà la cita celebrada a Espanya, Portugal i el Marroc i el Jordi té moltes ganes de jugar a casa. "Els viatges d'un lloc a l'altre s'han fet llargs i acabes molt cansat. Seria molt especial que 'La Roja' revalidés el títol com a amfitriona. Veure una final del Mundial a Barcelona per a mi seria el màxim, tot i crec que el Bernabéu està per davant".

Encara haurà d'esperar 4 anys per conèixer el desenllaç d'aquesta nova història, però ara el Jordi Gil agafarà les seves merescudes vacances per carregar forces i afrontar un nou inici de lliga. "El calendari és implacable i el futbol no dona treva, però ara necessito desconnectar uns dies".