Jordi Masip: "Pujar a Primera amb el Valladolid és equiparable a guanyar una Champions amb el Barça"

Jordi Masip és un dels futbolistes sabadellencs més llorejats de la història. El porter es va formar al Mercantil i després de tretze anys al Barça, on va arribar a guanyar el triplet i va compartir vestidor amb alguns dels millors jugadors del món, va deixar empremta a Valladolid. Amb 37 anys, ja en fa dos que es va retirar de la pràctica professional, però continua vinculat al futbol, al club que el va veure començar com a entrenador de porters. Ara, Masip repassa la seva trajectòria en aquesta extensa entrevista al Diari de Sabadell.

Com desperta la teva passió pel futbol?

Jo sempre havia jugat a futbol, al final a casa meva som una família d'esportistes, els meus germans i la meva germana jugaven a bàsquet. L'esport és una cosa que es cultiva la sang. Sempre he jugat amb els meus germans i aquesta passió ve de casa. Ja des de petit m'agradava molt.

Quan comences al Mercantil? Com recordes aquesta etapa?

Jo començo a jugar aquí quan era molt petit, tindria 6 o 7 anys. Abans havia jugat a la meva escola amb els companys i teníem un equip. El Mercantil em va veure en algun partit i em va cridar perquè fitxés. Els inicis els recordo amb molta il·lusió, m'agradava molt jugar a futbol i poder començar en un club com el Mercantil, que ja era un club important de futbol base a Catalunya, em feia molta il·lusió. He tingut la sort de tenir molt bons companys, molt bons entrenadors i bons presidents que m'han tractat molt bé. Sempre he pensat que la meva carrera és, en bona part, pel que em van ensenyar aquí.

Però, al principi, no jugaves de porter.

No, jo vaig començar de jugador i no em vaig posar de porter fins a infantils, amb 14 anys. Sí que m'agradava posar-me de porter, però no m'ho havia plantejat mai fins que un dia vam anar a un torneig a Valladolid, precisament, i els porters no van poder venir. M'hi vaig posar jo perquè ho havia fet en algun entrenament. Vaig fer un molt bon torneig, em van escollir com a millor porter i vam guanyar. El club em va dir si volia fer el canvi i així va començar. Infantil i cadet al Mercantil, ja de porter, i llavors em va fitxar el Barça.

Va anar tot molt de pressa, realment.

Sí, perquè, a més, quan jo era jugador ja vaig fer les proves al Barça i em van voler fitxar, però jo era molt petit i deia als meus pares que no volia marxar de casa i anar a la Masia. Jo volia continuar al Mercantil amb els meus amics. Em deien si estava segur, que això només passa un cop a la vida. Per sort, a mi em va passar dues vegades, una de porter i una de jugador.

Va ser amb el canvi a la porteria que vas veure que tenies futur?

Realment, no ho pensava de petit. Jo jugava a futbol per hobby, perquè m'agradava, però era molt conscient que arribar a professional era molt complicat. Fins que no estic al Barça, entre juvenils i el filial, no veia la possibilitat real de dedicar-me a això. Al Mercantil només pensava a passar-m'ho bé.

Com vas viure el pas del Mercantil al Barça?

Un cop entres en un club tan important sempre tens aquesta pressió d'haver de guanyar, haver de jugar bé i saber que només hi ha lloc per als millors. I a mesura que vas pujant de categories, les coses són cada vegada més serioses. Jo havia estat en lligues fortes amb el mercantil, però l'objectiu era salvar-nos. La veritat és que l'exigència és molt més gran, evidentment.

En el teu primer any de sènior vas haver de sortir cedit. Creus que et va ajudar a madurar i veure la realitat també fora del Barça?

Sí, realment. Jo havia acabat la meva etapa juvenil i estava en aquest pas tan important de veure si continues per vies professionals, semiprofessionals o vas al futbol amateur. El Barça em va dir que comptava amb mi, però que tindria pocs minuts i que era millor que sortís cedit per sumar minuts i experiència. Vaig anar al Vilajuïga, un club molt humil, que estava a Tercera Divisió i tenia molts jugadors que venien de baix i mai havien estat a la categoria. Va ser una bona etapa personalment, vaig jugar i em va servir per a acostumar-me al futbol sènior, amb gent molt més veterana. El salt és gran. A l'hivern vaig haver de tornar al Barça perquè el Rubén Miño es va lesionar, però em va anar molt bé.

Al Barça B, l'entrenador era el Luis Enrique. Ja vèieu des de dins que tenia el potencial per acabar sent un dels millors del món?

Sí, totalment. Ell té un discurs que t'arriba i motiva molt. Tàcticament sap molt, és un d'aquells entrenadors que amb petits ajustos i indicacions sap canviar un partit. En el tracte amb els jugadors era molt proper, també. Ell sempre parla molt bé de la seva etapa al Barça B i, realment, vam tenir la sort d'aprendre d'un dels millors entrenadors de l'actualitat.

La plantilla era espectacular. Hi havia algun jugador que et sorprengués o et cridés l'atenció especialment?

D'aquella època, pràcticament tots hem arribat a Primera. Estàvem amb el Barça B a Segona B, que vam pujar, i, l'any següent, a Segona, vam quedar tercers, que ja diu molt del nivell de l'equip. Estava el Sergi Roberto, el Thiago, el Marc Bartra, Nolito, Oriol Romeu, Montoya... tots jugadors de primer nivell. Era un equipàs i jugàvem molt bé.

Va ser en aquella etapa que vas començar a pujar també amb el primer equip?

El meu primer cop va ser quan encara era juvenil. Estava en Frank Rijkaard d'entrenador i recordo que un dia va venir el Carles Busquets, que era el nostre entrenador de porters, i ens va dir al Miño i a mi que havíem d'anar amb el primer equip perquè hi havia lesions. En aquella època estava el Ronaldinho, l'Eto'o, el Messi molt jove... i clar, jo era un nen de 17 anys i la il·lusió era enorme perquè estàs entrenant amb els teus ídols. Va ser una primera experiència increïble. Després quan ja estava al Barça B sí que vaig tenir l'oportunitat de pujar sovint quan estava el Guardiola i fer diverses pretemporades amb ell. Al final, vaig tenir la sort de veure com treballava el Rijkaard i com treballava també el Guardiola, que són dels millors entrenadors de la història del Barça i també de coincidir, i pujar al primer equip, amb el Luis Enrique. Em sento molt afortunat.

A la porteria hi havia una figura com el Víctor Valdés. Sempre s'ha dit que era una persona de caràcter fort. Quina relació tenies amb ell?

Més enllà del que es pugui dir, el Víctor era una persona excel·lent. Molt generós amb tots els porters i sobretot amb els joves que pujàvem a entrenar amb ell. A mi sempre em va tractar molt bé, com si fos el seu germà petit. Sempre em preguntava si necessitava guants o si em podia ajudar en alguna cosa. Ho donava tot per la gent de la casa. Sabia com costava arribar i sentia molta empatia per tots els que veníem de la base. Un deu com a professional i com a persona.

Puges definitivament al primer equip el 2014, amb el Luis Enrique, i ho guanyeu tot. Com recordes aquella temporada?

Era un superequip. Formar part d'allò i que tractessin com un més, era una sensació espectacular. De les millors que he tingut com a professional. Estava el Neymar, el Messi, el Busquets, el Xavi, Suárez, Iniesta, Jordi Alba... estar en el mateix grup que tots aquests jugadors és un record molt bonic. Vam tenir el plaer de guanyar tots els títols possibles, vam fer el triplet. Viure una temporada així des de dins no té preu.

Com vas viure, especialment, un títol tan preuat com és la Champions?

Fins i tot al Barça guanyar una Champions és excepcional. Té una cosa diferent. Aquella temporada sentíem dins el vestidor que era un any que podíem aconseguir-ho. Es veia que teníem talent de sobres per poder assolir el que ens proposéssim. El vestidor estava molt convençut i havíem d'acompanyar el Leo (Messi), que era la gran referència, amb tots els jugadors del seu voltant. Va ser un any increïble i vaig aprendre moltíssim de compartir estones amb futbolistes d'aquest nivell i veure com entrenaven i competien en el dia a dia.

Com és un entrenament amb figures de la talla del Messi, el Suárez o el Neymar? Per a un porter és gairebé un suplici?

Al principi sí perquè t'has d'adaptar. Allà tot va molt de pressa i a vegades costa veure per on et venien. A poc a poc et vas acostumant al ritme que tenen i vas millorant. Això també em va ajudar molt a créixer com a porter. M'han fet moltíssims gols perquè la qualitat era increïble, però també et fa millorar i agafar confiança.

Abans parlàvem del Víctor Valdés, quan puges definitivament et toca compartir porteria amb Claudio Bravo i un jove Marc-André Ter Stegen. Com era aquella competència?

En aquell moment el Ter Stegen era un nen que ja estava jugant a un gran nivell a Alemanya i tenia molt talent, i llavors estava jo que pujava del filial. El Luis Enrique volia un porter amb més experiència i van portar el Bravo, li donava més tranquil·litat tenir els tres perfils. Em va tocar assumir un rol més secundari, o terciari, perquè ells es van repartir els minuts de les competicions. Jo lògicament volia jugar, però amb aquesta competència era molt complicat que pogués tenir alguna oportunitat si no passava res estrany, que no va passar mai. En tres anys vaig jugar quatre partits, al final és una experiència que m'enduc i el record d'haver format part d'una plantilla espectacular. Va ser un privilegi poder entrenar cada dia amb dos porters molt bons que em van ajudar a millorar i exigir-me al màxim.

Ara ho deies, la posició de porter és complicada perquè només pot jugar un. Quan surts del Barça, suposo que la intenció era precisament guanyar protagonisme?

El Luis Enrique no va continuar i van decidir que no volien continuar tenint aquesta figura de tercer porter dins la plantilla. Em va tocar marxar, amb molta pena perquè havia estat molts anys al club. Volia trobar un lloc on fer-me un nom i poder créixer com a porter i vaig anar al Valladolid a Segona Divisió.

Valladolid, on tot va començar, casualment. És on vas viure els teus millors anys?

Sí, sense cap mena de dubte. Em vaig sentir molt important, en una època complicada econòmicament, vam aconseguir l'ascens el primer any quan ningú creia que fos possible i va ser increïble. Per la ciutat era com guanyar un títol. Vam estar tres anys a Primera, vam baixar i a la temporada següent vam tornar a pujar, malauradament vam descendir de nou i em vaig acomiadar amb un tercer ascens. Vaig estar set temporades, quatre a Primera i tres a Segona, totes pujant de categoria. Em vaig poder fer un nom a la Primera Divisió amb el Valladolid. Per mi va ser molt important i estic molt agraït amb el club i l'afició per com em van tractar sempre.

Era com guanyar un títol, dius. Has viscut l'alegria d'un ascens i l'alegria de guanyar una Champions. Aquest etern debat de què se celebra més, tu que ho has viscut en primera persona, què n'opines?

Al final, una Champions amb el Barça, amb la massa social i seguidors que hi ha arreu del món, té molta repercussió a escala mundial. Sembla que és molt, però a Valladolid, pujar a Primera amb els anys que feia que ho intentaven i una ciutat que ho viu molt, és equiparable a guanyar una Champions, realment. Vaig gaudir molt de les dues coses, és difícil de comparar.

Tres ascensos i dos descensos en set temporades a Valladolid... van ser anys intensos. En situacions límit com les que vas viure, com es gestiona aquesta responsabilitat? Com a porter, un error és un gol. Afecta molt la confiança quan no estàs tan encertat?

És complicat perquè normalment en qualsevol equip d'alt nivell, si les coses no van bé, estàs en el punt de mira, o et canvien per mirar de capgirar una dinàmica. Llavors és una posició de molta responsabilitat i requereix una concentració molt alta perquè un error teu pot ser decisiu. Si no estàs amb el cap ben posat a lloc et pot afectar molt. Jo sempre vaig ser conscient que hi ha moments bons i altres dolents, i has de saber refer-te i entendre que l'error forma part de l'esport. Sempre es diu que els porters som els bojos de l'equip, però també és molt necessari aquest punt de serenor i fortalesa mental per aguantar la pressió i també les reaccions de l'afició i els companys quan falles. El més important no és com encaixes sinó com ho afrontes quan passa. Ara ho intento parlar amb els meus porters, que han de ser forts de cap.

En la teva última temporada, la del tercer ascens, jugues més de 30 partits a la lliga. Per què decideixes retirar-te?

Jo passo set temporades a Valladolid. És un temps gran per a un jugador en un club, no és habitual en el futbol actual. El meu fill gran tenia sis mesos quan vam marxar de Barcelona i havia fet tota la seva vida a Valladolid, tenia la seva escola, els seus amics i se'm feia coll amunt marxar a un altre projecte per estar un o dos anys. Tenia propostes per continuar jugant a Segona Divisió, però amb la família vam decidir que era moment de tornar a Sabadell i no anar fent canvis. Era un bon moment per retirar-me també perquè deixava el Valladolid a Primera. Em trobava bé físicament, però sí que mentalment vaig acabar una mica esgotat. Va ser la decisió correcta, tornar a casa. No me'n penedeixo gens.

Ja no jugues, però continues en el món del futbol. Com és la nova vida del Jordi Masip?

Soc entrenador de porters del juvenil A del Mercantil, a Lliga Nacional, i intento aportar la meva experiència a la gent de la casa. Em serveix per matar una mica el cuquet que sempre tenim els futbolistes. Em fa molta il·lusió poder transmetre el meu coneixement i tot el que he après. També estic amb la Federació Catalana, amb seleccions de base i és una experiència maca que em dona el futbol de poder veure els millors de Catalunya i poder col·laborar en el seu creixement. Em sembla una cosa molt bonica i m'omple d'orgull.

Et veus recorregut com a entrenador de porters?

Sí, m'agrada, em fa il·lusió i em motiva. Per mi seria un orgull poder veure algun dels meus porters arribant al futbol professional en el futur.