Francesc-Marc Álvaro: "Desconeixien el Madrid profund"

El procés català ha estat un Dragon Khan sentimental. Tanmateix, creixen les veus dins de l’independentisme que criden a racionalitzar el conflicte i treure-li intensitat emocional. Una d’elles és la de Francesc-Marc Álvaro, professor de Periodisme a la Universitat Ramon Llull i columnista a La Vanguardia. Ve al cas perquè si una cosa s’ha perdut en el procés català és l’empatia per allò que està sentint l’alteritat. “Ara bé”, contraposa Álvaro, “abans que empatia, entesa com posar-se en la posició de l’altre, hi ha d’haver una cosa prèvia: respectar la posició de l’altre”. Aquí s’emmarca el seu llibre Assaig general d’una revolta (Columna, 2019), que ha presentat aquesta setmana a La Llar del Llibre. “Cal subratllar el respecte”. Però tot en el Procés és material explosiu. Fins i tot el llenguatge.

Unionistes i separatistes

Als independentistes els molesta que la premsa els anomeni separatistes, amb clara connotació negativa. El mateix enuig que senten els constitucionalistes quan se’ls anomena, despectivament, unionistes. “Caldrà pactar un llenguatge comú, que sigui inclusiu per a tothom, però és molt difícil ara mateix”. I com ho ha fet ell, al seu assaig? “He intentat que el llenguatge no anés gaire carregat, diguem-ne que amb poca adjectivació”, explica. Un llibre al qual se li ha penjat l’etiqueta d’autocrítica. No és que li disgusti, al·lega, però també hi ha “una crítica clara a la violència policial”. Però tornem a l’autocrítica que li pertocaria fer a l’independentisme, a parer seu. Vet aquí tres grans idees: la primera, l’errada d’haver perdut el control dels tempos. La segona, el desconeixement “del Madrid profund” per part dels dirigents del procés (i especialment Puigdemont i els nous líders del PDECat). I la tercera, no haver mesurat les lleialtats emocionals dels catalans que se senten espanyols. I és fàcil fer autocrítica? “En la mesura que tens presos i exiliats, és més difícil fer una reflexió tranquil·la i autocrítica”, diu Álvaro, tot i que apunta que ERC ja ha entrat “en una línia més pragmàtica”. La CUP es manté en la seva posició, mentre que la gran novetat és “la mutació de l’espai convergent, que, a causa de l’exili combatiu de Puigdemont, impregna tot el partit”.