Jordi Campoy es presenta amb una fusta i la seva novel·la. Els dos objectes han estat imprescindibles per haver guanyat el premi Prudenci Bertrana 2026 de novel·la, un dels més importants de la literatura catalana, per Fer cantar els arbres.
Durant la cerimònia vas dedicar un discurs bonic als teus pares.
Els vaig donar les gràcies per haver-me educat amb la certesa que mai ningú no em regalarà res i que tot el que aconsegueixi serà a través de la perseverança, el treball, el sacrifici dels anys i no pas de la immediatesa, i de la quantitat d’energia i d’il·lusió que sigui capaç de destinar a cada projecte.
I aquest llibre en té molt, de tot això? Anys, sacrifici, energia...
Sí, efectivament, és el llibre que més he trigat a escriure. És el tercer, i podria haver agafat ofici, però m’he adonat que, perquè realment valgui la pena moure tot l’engranatge editorial, ha de ser una història molt potent. Jo destino molt més temps a crear la història que no pas a escriure. Penso que una escriptura meravellosa no suplirà mai les mancances d’una història mal construïda. O, pel contrari, una història brutal pot suplir les mancances d’una escriptura, no direm desastrosa, però correcta. Si la història és molt potent, ho arrossega tot. En canvi, un estil meravellós, un vocabulari bestial, no supleix les mancances d’una història mal construïda. Hi ha autors que pensen el contrari i també tenen raó, perquè això que he dit és absolutament subjectiu.
Com t’arriba l’ofici de lutier com a material literari?
Estava gravant el disc de la Marató de TV3 el 2019 i va venir el violoncel·lista amb qui treballo sempre, Manuel del Fresno, amb una andròmina, molt vella... «Hòstia, com sona això sona, tio!», li vaig dir. Com els àngels. Llavors li vaig preguntar quants anys tenia. I em diu: «Només té 15 anys, el que és vell és la fusta, que en té 300». Allà es va crear l’embrió que ha estat donant-me voltes pel cap. Entremig he publicat una segona novel·la, però allà vaig veure que hi havia una història que em venia a buscar. He viatjat a Cremona, he visitat desenes de lutiers d’aquí i d’Itàlia per documentar-me...
El lutier fa cantar els arbres, ja ho diu el títol.
La fusta és una matèria morta, però viva alhora. La feina del lutier és donar una segona vida a una fusta morta, però que va estar viva durant 200 o 300 anys.
La fusta és una de les grans metàfores de la novel·la?
Les vetes són els anys, tal com es veu quan el talles. Pot ser que aquest hivern fos més fred, perquè estan més juntes les vetes, o que aquest altre any fos més calorós i tingui menys densitat. Les vetes són el nostre passat, els nusos són les ferides que hem anat adquirint durant la nostra vida i les esquerdes són les nostres tares. Però aquests defectes, lluny de fer-nos imperfectes, ens fan únics. De manera que fer cantar els arbres és intentar agafar allò que ens ha tocat viure, la fusta que ens ha tocat viure, i intentar construir-nos com si fóssim un instrument, de la millor manera possible, sense fer-nos-hi gaire mal. No va de maquillar les nostres mancances i les nostres frustracions, sinó d’intentar conviure-hi, integrar-les a la nostra vida i fer de nosaltres com si fóssim un instrument que soni el millor possible. Aquest és el gran rerefons de la novel·la.
Veig que portes tatuat el títol al braç!
Quan escrivia la primera novel·la, em vaig dir: "Si algun dia la publico, me la tatuo". Em va fer molta il·lusió. És una cosa tan meva, que he estat tants anys escrivint la novel·la, que vaig pensar: «Mira, la vull portar, ho vull portar marcat al cos». I m’agrada, encara que no soc una persona que porti gaires tatuatges.
Has dit que valores més la història que no pas com està escrita. Què té que sigui tan potent aquesta perquè valgui la pena?
L’arrencada és molt senzilla. La protagonista, que és la Carlota, que té 70 anys, és una experta cagadubtes amb una gran capacitat d’indecisió. Ha d’enfrontar-se a un dels dubtes més grans de la seva vida: decidir si talla un arbre de més de 500 anys de vida per extreure’n la millor fusta que mai hagi imaginat, o bé si el deixa créixer durant 50 anys més perquè alguna altra lutier amb més talent pugui fer-ne un instrument encara millor. Aquí plantejo què és més important: la vida de l’arbre o l’obra d’art, potser eterna, que se’n pugui desprendre?
I respons aquesta pregunta?
Deixo que sigui el lector qui la respongui. Ella sí que prendrà una decisió, però per saber-la haureu d’arribar a les últimes pàgines. No us feu il·lusions, haureu de llegir la novel·la, que està travessada per un misteri.
La Carlota és el gran motor de la història?
La Carlota és una protagonista que es carrega la novel·la a l'esquena. És l’ànima absoluta de la novel·la, sense que ningú li faci ombra. És un personatge que m’he inventat, però jo dic que ens vam conèixer. Em va caure molt bé, vam encaixar i vam dir: «Tu i jo estarem molt de temps junts». I m’ho va posar molt fàcil.
Com és?
M’agrada perquè no és una heroïna. Estem acostumats de vegades als personatges que són James Bond, que fan les mil i una meravelles. Ella no és així: té pors, té contradiccions, té dubtes, s’entrebanca, s’equivoca, no controla la situació... Però, en canvi, és sensible, fantasiosa, imaginativa, creativa, irònica, sarcàstica, té humor... I penso que és un personatge que a la gent li agradarà molt. I a mi em sap molt greu d’abandonar-la, la veritat.
La novel·la també parla d’una manera de viure molt allunyada de la immediatesa actual.
Em semblava gairebé revolucionari contraposar un ofici tan lent com la luteria en una època on ho volem tot tan immediat. Jo el primer, eh? No vinc aquí a donar lliçons de res, perquè jo també soc la persona més intensa del món. Però espera 300 anys que l’arbre creixi! I després, quan el tallen, el deixen esperar uns mesos perquè es vagi acostumant al nou hàbitat. Llavors s’ha d’esperar de cinc a set anys perquè s’assequi la fusta, que perdi tota la hidratació, i llavors ja es pot començar a fer l’instrument. I el lutier pot trigar entre quatre i sis mesos a fer-lo. És un ofici que és gairebé igual ara que al segle XVII.
Vas arribar a aprendre l’ofici per documentar-te?
Sí. Vaig anar a una escola de luteria d’aquí Sabadell, a documentar-me amb dos mestres lutiers que tenen escola, en Martí Romero i en Francesc Planas. Vaig sentir les olors, els encenalls, la suor, la durícia que se’t fa a la mà... I encara hi vaig perquè soc una persona molt nerviosa i el taller em genera pau, encara que tingui esgarrinxades per tot arreu. Em vaig construir un ukelele i ara tinc a mitges un violí...
També hi ha molt d’humor a la novel·la.
No és un humor de gag, d’acudit, de relliscar amb una pell de plàtan i petar-se de riure. És un humor de mirada, d’observació, que neix de com la Carlota interpreta el món. Un humor de llenguatge, una manera que té la novel·la de respirar. I és una manera que té aquest humor de fer que la lectura sigui una activitat amable.
