Tot és dolç amb Rodney Homar

Després de 34 anys de trajectòria musical, Rodney Homar ha publicat el seu primer disc. El passat dissabte 3 d’octubre, el guitarrista cubà establert a Sabadell va presentar el seu debut No tot és dolç al Bar El Teler davant d’un públic selecte que, tot i no omplir la sala, va assistir atentament a una demostració de virtuosisme i mestissatge musical.

Abans que comencés l’actuació, el seu productor i amic Ricardo Massari va presentar el disc i va donar pas a Homar. Quan li van preguntar si volia adreçar unes paraules al públic, el músic va assenyalar simplement la seva guitarra i va fer un gest inequívoc: no calien paraules, perquè ja parlaria ella.

Sembla que estigui actuant un grup sencer

Durant el concert, Homar va demostrar que una sola guitarra pot ser molt més que una sola guitarra. Entre el públic es podia sentir la sorpresa davant d’un so que semblava multiplicar-se: "Sembla que estigui actuant un grup sencer", comentava algú. Un altre espectador ho resumiria encara més gràficament: "Sona com vint guitarres al mateix temps".

El virtuosisme de Homar amb l’instrument és probablement el principal fil conductor d’un àlbum que recull dècades d’aprenentatge, exploració i curiositat. El seu so es mou entre el jazz, el rock, el country, el blues i la música clàssica, però no es limita a sumar estils: els transforma i els fa conviure dins del seu propi llenguatge.

Homar explica que el seu punt de partida va ser precisament la música clàssica. "Jo vinc del clàssic, vaig estudiar música clàssica", recorda. Però va ser la possibilitat de barrejar aquest bagatge amb altres tradicions la que va acabar determinant la seva manera d’entendre la música. "Sobretot la fusió sempre m'ha cridat molt l’atenció", assenyala. 

A No tot és dolç, aquesta barreja es converteix en una carta de presentació. Homar és l’autor i intèrpret de totes les peces i cada composició sembla tenir una personalitat pròpia. Algunes, com Pasos inalcanzables o Vaya día, són breus, però extraordinàriament concretes: en pocs minuts aconsegueixen construir atmosferes recognoscibles.

En composicions més extenses, com Country corriente o la mateixa No tot és dolç, aquesta voluntat d’experimentació es desplega amb més amplitud. És aquí on es fa especialment evident la capacitat de Homar per canviar de registre, combinar formes d’entendre la guitarra i passar d’un llenguatge a un altre amb una naturalitat que només s’explica després de molts anys davant de l’instrument.

Un debut únic

El disc, de fet, és també el resultat d’un procés personal. Homar explica que la idea de publicar un àlbum l’acompanyava des de la seva etapa a Cuba, però que durant anys no havia trobat el moment ni les circumstàncies adequades. "Sempre he volgut fer un disc, però mai he tingut l’oportunitat pel temps, per moltes coses", explica. La seva arribada a Catalunya, però, ha acabat obrint aquesta porta.

Homar hi viu a Sabadell des de fa tres anys, després d’haver passat per la Costa Blanca i Palamós i d’haver recorregut bona part de la península amb les seves actuacions. Va arribar a la ciutat gairebé per casualitat, de la mà d’un amic que hi vivia. "Vaig venir a Sabadell sense conèixer ningú i aquí m’he quedat", explica. Tres anys després, diu estar "molt content" d’haver-hi trobat casa.