La màgia del teatre de proximitat (o quan la bona sintonia és encomanadissa)

Cada vegada que Escènics estrena una obra, despistats i espectadors de reacció lenta es queden sense entrada. Amics, família i coneguts ho exhaureixen tot, fanàtics incondicionals. I la companyia de teatre es veu obligada a obrir la porta a allargar la representació un parell de caps de setmana més. Amb Un carrer. Una verge. I tots al fòrum, dirigida per Esteve Gorina, probablement passarà el mateix. L'obra, inspirada en comèdies de Plaute, trasllada el públic a un carrer de Roma. Allà, a tall general, hi conviuen senyors benestants, esclaus i prostitutes. Un retrat de la societat d'aleshores, malauradament amb una ombra massa allargassada. Ara bé, és una comèdia musical. D'entrada, tot cantant, ja t’avancen el final feliç: “Ja n’hi ha prou de drames, no volem plorar!”. I no t’enganyen: escenes còmiques, humor distès i un enfilall de trames enrevessades que, abans d'arribar al final, conflueixen. Aleshores tot esclata pels aires, arriba el clímax, el públic s’ho passa pipa. En part, gràcies al caràcter del protagonista, Pseudolus, un esclau barrut amb un do natural per oferir solucions que enreden encara més la troca. Però el que de veritat cada temporada esgota entrades és la bona sintonia -molt encomanadissa- dels actors. La màgia del teatre de proximitat, a més, queda magnificada per la sala de La Bàscula. Un teatre en format de bar, copa de cava i pastetes inclòs. Els actors gaudeixen, perfectament compenetrats a cada escena, i així ho transmeten. A darrere hi ha hores d'arremangar-se i tot flueix. L’espectador se n’impregna i surt content, trempat, amb les tornades enganxades al cap: “No volem, no volem, no volem plorar!”.