‘Boutade alla Brossa’

[Per Albert Ferrer Flamarich] El centenari del naixement del poeta, dramaturg i artista plàstic català Joan Brossa l’any passat es va homenatjar davant la platea força plena del Teatre Principal. Amb la música com a pretext, la proposta programada per Joventuts Musicals de Sabadell conjugava la multimodalitat artística: combinava teatre, recitació, poesia, màgia i un mapping amb projeccions de poemes objecte i cal·ligrames de Brossa. A partir de la desarticulació del discurs i la descontextualització dels seus elements, alguns d’aquests poemes visuals prenien l’abecedari i el llenguatge com a eix i objecte de reflexió en la recerca d’un nou simbolisme amarat de surrealisme, dadaisme, teatre de l’absurd, juxtaposicions dispars i onomatopeies. El caràcter de collage, característica de les aportacions de Brossa, es percebia particularment en la simultaneïtat de les disciplines artístiques sense una lògica –almenys aparent– i amb el consegüent desconcert entre part d’un públic que va aplaudir notòriament el muntatge.  Aquesta era la clau d’una acció artística naïf, massa breu –menys d’una hora de durada–, en la línia dels primers espectacles teatrals del propi Brossa a l’inici de la seva trajectòria en aquest camp, a partir de 1944. Unes propostes d’avantguarda que, recordem-ho, van suposar un precedent del perfomance art i combinaven també humor i màgia, entre altres trets diferencials. Joan Roura Herrero va dirigir-lo escènicament dispersant la Coral Belles Arts enmig de butaques i sent ella mateixa objecte artístic més enllà de la música. Va plantejar un contrast entre la vessant musical i la del recitat de poemes, a càrrec de Noemí Morral Palacín. Molt encertada en dicció i expressió, per cert. La coral va oferir una dotzena de peces diverses: des d’algunes de catalanes (Oltra, Gasull) a altres de compositors del segle XX i contemporanis (Pärt, Lauridsen i Toch), passant per músiques del món. Unes, amb acompanyament del pianista Eduard Pla Farriol, altres a capella; en una actuació voluntariosa i entregada, tot i llacunes d’afinació i conjunció perdonables com a formació amateur. Per la seva part, Joan Bartolomé va presentar tres trucs de màgia clàssics com tallar i unir una corda i suspendre un paper en l’aire. No obstant, alguna dificultat en aquest efecte i l’anella caiguda al terra en un altra de les seves participacions denotaven un cert nerviosisme i imprecisió.  Quelcom que no va manllevar l’atractiu d’un format idoni per a una temporada i pressupost com el de l’entitat comandada per Joana Soler que, d’ençà d’un temps cap aquí, enriqueix la sensibilitat del melòman amb l’aposta per l’expansió de repertoris i la variació de tipologies de concert.