De l’espectralisme als mons de fades

Un dels trets idiosincràtics de la Simfònica del Vallès des de fa una dècada és la seva capacitat per renovar el format de concert. Si més no, els vesteix i els atansa cap a una experiència més rica, sumant-hi altres canals artístics per oferir espectacles que juguen amb la multimodalitat. És a dir, amb la coordinació de diversos canals simultàniament com els jocs de llums, la música, el text, el gest i l’escena –i, en altres ocasions, el suport audiovisual–. Les resultants, en general, són propostes ben travades com la pensada escènicament per Dani Coma basada en colors fluorescents (mascareta, guants del cor, i il·luminació) amb què es va oferir una adaptació de la música incidental per a El somni d’una nit d’estiu, de Mendelssohn.  Com a principal director convidat, Víctor Pablo Pérez va extreure un rendiment satisfactori en la diferenciació dels plans sonors i la creació d’atmosferes velades, àuliques i de fefaent lirisme amb destacades intervencions de la trompa i la concertino. El Cor de Noies de l’Orfeó Català, la mezzosoprano Lídia Vinyes-Curtis i de la soprano Mercedes Gancedo van complir en afinació i caràcter en les seves particel·les episòdiques i sense gaires complicacions.  [caption id="attachment_171006" align="aligncenter" width="700"] El Palau de la Música, dissabte a la nit / LORENZO DUASO (ACN)[/caption] Ho va arrodonir la recitació de la jove Mar Blanch, presentada com una encarnació de Fanny Mendelssohn, que centrava l’espectacle i resumia de manera adient el caràcter enrevessat de l’obra shakespeariana, inserint l’espectador a la ficció teatral. Novament el guió de Jordi Cos suma una altra hàbil comesa en aquest tipus de propostes en què l’equilibri entre paraula, acció i música és delicat. Una altra cosa és plantejar-se si calia reivindicar d’aquesta manera la figura de Fanny. 

Canto jo i la muntanya balla

Com a preludi i compartint un ambient màgic i espectral, el concert es va obrir amb l’estrena de Les trompetes de la mort del català Marc Timón, compositor resident del Palau aquesta temporada. Basada en un capítol de la novel·la Canto jo i la muntanya balla, de la llorejada Irene Solà, es tracta d’un moviment simfonicovocal d’uns 10 minuts de durada i que parla de dolor i de mort.  Sense voluntat programàtica, musicalment treballa la melodia (des de l’inici amb el tema principal al violoncel), els referents tonals i remet a les sonoritats del Sibelius madur en la coloració i la texturació, gràcies a passatges en divisi d’una mateixa secció d’instruments –cordes–, amb les quals dona densitat i sensació d’estatisme suggerint una natura deliqüescent. El cor encarna les veus d’aquesta natura a partir del text i de jocs de vocalitzacions. No obstant això, la conclusió és desencertada: l’aposta per l’esclat final manlleva d’una solució més etèria, d’extinció gradual, més orgànica i coherent a la idea d’immutabilitat del cicle de la vida en què es fonamenta la peça.