Pragmatisme, sarcasme i teatre en el debut del Fresc

La IV edició del Fresc Festival, batejada com l’edició del retrobament, va començar diumenge amb la funció de l’exitós espectacle El gallardo español que l’actor i humorista Peyu ha rodat per nombroses poblacions catalanes els dos darrers anys. Amb un sold out, també l’endemà dilluns, l’obertura va ser dedicada als serveis essencials en agraïment per la seva tasca durant la pandèmia, tal i com van explicar l’actual Consellera de Justícia, Lourdes Ciuró; el primer tinent d’Alcaldessa, Pol Gibert; i el president de la Fundació 1851 Caixa Sabadell, Josep Maria Manyosa.   El seu és un monòleg subversiu, d’humor directe, subtil, amb la finor i el punt d’improvisació calculada que el caracteritza gràcies a que fa explícita l’obvietat d’un context polític, social i de la condició humana actuals despullats des d’una aparent innocència. En Peyu dispara dur contra temes com l’homofòbia, el racisme, el servilisme i la manipulació dels mitjans de comunicació (cas del nen Julen), la justícia espanyola (Marchena, Llarena) i la monarquia espanyola. Fins i tot contra l’Europa de dobla moral i la gestió de la morts dels immigrants al Mediterrani. Sens dubte, aquest el punt més emotiu del muntatge, l’agudesa del qual rau en un guió molt ben elaborat i àgil que comença amb un col·loqui amb què moderadament interacciona el públic i, alhora, fa un exercici de pedagogia dels elements i el llenguatge teatral i la versemblança d’aquest com a ficció. La seva mirada a la quotidianitat destaca pel ritme i la mala llet del pragmatisme d’algú que de cosmopolita no en té res (o ben poc) i sap deixar en evidència la nostra realitat: des de l’autocrítica de país amb què retrata la figura de les tietes fins a les postres catalanes, passant pels seus ficticis no-amics Ester i Jordi que li serveixen, també per criticar un altre mal contemporani com és l’hiperpaternalisme. La complexitat de la proposta també exigeix tenir-ho tot molt ben coordinat per no anorrear l’eficàcia de la difícil sincronització dels efectes de so en un espectacle que també el desgasta físicament: particularment amb les efectives imitacions i el desdoblament de diversos personatges (fins a tres) que dialoguen jugant amb parts enregistrades. L’exemple més clar rau en la xarlotada final, a la manera de vodevil, que clou aquest collage d’escenes i gags enfilagarsat amb naturalitat del xerraire que explica històries des del clàssic to enfadat i de parla ràpida en ocasions, amb expectants i tensos silencis a vegades, i tot plegat banyat pel punt surrealista i absurd des del qual, en el fons, aquest xou defensa la llibertat d’expressió.