Poques hores després que els poemes inèdits –gairebé secrets– arribessin a impremta, Tomàs Pladevall marxava a descansar per sempre.
El gran mestre de la llum, Premi Gaudí d’Honor per la seva prestigiosa trajectòria com a director de fotografia, tenia un tresor amagat de quan rondava la vintena d’anys. No tenia res a veure amb el cinema. Eren uns quants poemes, acompanyats d’esbossos, que no havia ensenyat mai a ningú en més de 50 anys. Excepte a una única persona, una de les ànimes culturals de la ciutat, l’incombustible Francesc Ventura. Potser pel seu tarannà bonhomiós i discret, potser perquè la seva sensibilitat literària té bon ull per al talent, potser perquè és a darrere de moltes iniciatives literàries de la ciutat. “Encara és un misteri saber per què m’ho va deixar a mi. Se me’n va anar –el 4 de febrer de 2026– sense haver-l’hi pogut preguntar”, explica des de la botiga Espai Foc Ventura.
A mitjans dels anys 60, Pladevall experimenta líricament amb versos que juguen amb l’espai, amb tocs humorístics, a vegades al límit de l’absurditat. Ho acompanya d’alguns dibuixos. Tot queda guardat en un calaix. L’any passat Pladevall es decideix a fer arribar tot el material a Francesc Ventura, que de seguida l’hi proposa editar-ne un llibre amb l’ajuda del lingüista Cesc Prat i el poeta, traductor i professor Joaquim Sala-Sanahuja. Tots quatre es van reunir el 21 d’octubre de 2025 a Roda de Ter per endreçar material, polir versos i seleccionar què entraria a dins del llibre que s’acabaria titulant Poemes silúrics (Papers de Versàlia). Es pot comprar a La Llar del Llibre.
“Li feia una il·lusió bàrbara!”, exclama Prat, que afegeix: “Ni els seus germans sabien que ho havia escrit”. Quan els va escriure era molt jove, eren els anys 60, un moment d’ebullició creativa experimental–assenyala el lingüista. “Són poemes força curts, alguns un toc ingenu que juguen amb l’obvietat i recorden una mica la Colla de Sabadell”. Sala-Sanahuja veu en la poesia “coincidències” amb Joan Brossa, tot i que “més per afinitat que no pas per influència”, ja que dubta que el conegués. “És un llibre que no perd actualitat, tot i el pas del temps continua tenint interès. Juga amb l’humor, la qual cosa el diferencia, i dominava la poesia social, que aleshores era inusual”, afegeix.
Francesc Ventura destaca que “per estar escrits per algú de 20 anys demostren una imaginació i una manera d’escriure molt original”. En aquell moment, sosté, va xuclar de diferents moviments avantguardistes i de l’esclat d’activitats intel·lectuals. “Jo en dic poemes-acudit. Ho semblen, però si hi dones voltes acabes sabent què volen dir”. N’hi ha algun altre que sospita que fan referència a algun enamorament de joventut.
- Tomàs Pladevall, retratat per Francesc Bellmunt
Van escollir una tipografia semblant als poemes originals que va escriure a màquina, tal com mostra la fotografia de portada del poemari en què en sosté una com si fos una guitarra, disparada per Francesc Bellmunt.
- Francesc Ventura, Joaquim Sala-Sanahuja, Tomàs Pladevall i Cesc Prat
A Sabadell, el poemari va presentar divendres al vespre al Casal Pere Quart, en un acte que es va convertir en un homenatge. Hi van intervenir els tres impulsors del llibre, a més del periodista expert en cinema Albert Beorlegui, qui va recordar l’etapa en què Pladevall va impulsar una campanya per salvar el cinema Imperial de l’enderroc, un rebombori que fins i tot va arribar a Hollywood. Steven Spielberg va signar en contra de la demolició de l’edifici, que es va acabar produint el 2000. Hi van intervenir el regidor de cultura, Carles de la Rosa, i Clara Marsó, en representació de la família. L’actriu Rosa Renom va recitar alguns dels poemes, acompanyada de Joan Alavedra a l’acordió.
Tomàs Pladevall va arribar a veure el llibre acabat – amb una il·lusió bàrbara– abans de l’enviament a impremta.
