En una casa de camp aïllada del món viuen una parella de científics nuclears retirats. La visita insospitada d’una antiga companya de feina, a qui fa 30 anys que no veuen, desencadena una reacció en cadena de secrets, tensions, culpes no admeses i revelacions. Just en el moment en què es produeix un accident a la central on treballaven tots tres.
No és gens arriscat pronosticar que Els fills serà un dels èxits teatrals de la temporada a Barcelona. Encara no s’ha estrenat a la Villarroel –5 de març–, però no queda ni una sola entrada per cap de les 28 funcions d’aquest drama íntim i punyent protagonitzat per l’actor sabadellenc Jordi Boixaderas, Emma Vilarasau i Mercè Arànega, sota direcció de David Selvas.
“És una obra que parla de la responsabilitat de les accions envers la societat. Des d’un punt de vista generacional, quin món deixem”, explica Boixaderas. Basat en l’accident a la central nuclear de Fukushima, que va provocar el desplaçament de 110.000 persones, el text teatral va ser escrit el 2016 per la londinenca Lucy Kirkwood, guardonat amb múltiples premis i descrit per The Guardian com un dels millors del segle XXI. Precisament, el personatge que interpreta l’actor sabadellenc és “el paradigma del damnificat, algú que pateix un daltabaix absolut perquè ho perd tot”.
No és una distòpia, deixa clar l’actor. L’autora no té la intenció de servir solucions, ni alliçona, però sí que ens situa a davant d’un mirall: “T’adones que vivim al dia i tractem els problemes amb la previsió d’una generació, quan haurien de ser a sis o set”. Els fills dibuixa una vida restringida per les fonts energètiques, com a conseqüència d’haver tractat les nuclears pràcticament com si fossin energia verda.
“Les nuclears van ser un debat molt viu a començaments dels 70 i ha anat quedant obsolet. Però és el moment de revifar-lo i fer balanç”, proposa Boixaderas, qui assenyala: “Especialment ara, que potències com la Xina i Rússia es preparen per distribuir centrals nuclears petites i compactes per tot el continent africà”.
Els fills transcorre en una escena única sense interrupcions. Els tres personatges “són complexes, amb moltes cares i capes”, afirma l’actor. És per això que, tot i que tenen “moltes coses reprovables, molt difícils de subscriure, el conjunt està tan ben equilibrat que acabes estimant-te’ls”. Precisament, aquesta complexitat és un dels reptes interpretatius. “Ha calgut passar per tots els llocs per on passa el meu personatge, conèixer els racons amagats, per després interpretar-lo d’una manera natural, orgànica”, precisa. “És un brillant optimista, però es troba que tot el que va construint es destrueix”. De cop, se li presenta una oportunitat de redempció.
El director i actor David Selvas, nascut a Santa Perpètua de Mogoda, dirigeix per primera vegada Boixaderas. “Li agrada molt la naturalitat, prescindeix de solucions massa artificials, tot ha de venir donat, no hi ha res gratuït”, detalla, i afegeix: “Li agraden els diàlegs creuats, en què els actors s’interpel·len i es trepitgen. Són actuacions naturalistes. Hem treballat molt bé i amb paciència”, destaca.
La pregunta era gairebé ineludible. Ventdelplà es va estrenar el febrer de 2005, però hi ha qui no pot evitar recordar la sèrie davant d’un projecte que torna a situar Boixaderas i Vilarasau com a protagonistes. L’actor de Sabadell hi treu una mica d’importància: “Encara es pot veure a la carta i hi ha qui se’l mira. Però han passat 20 anys i portem moltes altres coses a la motxilla”.
