Roger Canals: "El que connecta la música a través del temps és l’emoció"

Abraçada pel Mississipi s’estén la ciutat de Nova Orleans, bressol del jazz i una ciutat que, com el mateix gènere musical, ha sabut sobreviure a tot. Als seus carrers ens trasllada el guitarrista Roger Canals, trencant la idea que el jazz és un gènere reservat a oients experts, quan en realitat neix d’una expressió primària i espiritual capaç d’arribar també al públic infantil i familiar.

Canals ha presentat aquest diumenge la seva consolidada proposta Viatjazz a Nova Orleans a La Sala Miguel Hernández, on un quintet de músics, acompanyat de l’art en directe del grafiter sabadellenc Werens, construeix aquest viatge musical per la coneguda Crescent City. El músic ha conversat amb el diari sobre una de les seves propostes més reconegudes i sobre la relació entre música, emoció i creació artística.

Com va néixer la idea de crear l'espectacle Viatjazz a Nova Orleans i què et va atraure especialment del jazz d’aquesta ciutat?

Tot va venir arran d’una demanda de fer un concert de jazz per a públic infantil i familiar. Fins aleshores teníem, per una banda, la banda Mirat Jazz, amb la qual fèiem música d’estil New Orleans, swing i jazz primerenc, i per l’altra la companyia Pugi Canals, dedicada als espectacles familiars.

Un mestre amic ens va proposar adaptar el jazz a aquest públic, i vaig pensar que seria bonic incorporar-hi un suport visual. Així va ser com vam sumar el grafiter sabadellenc Werens a l’espectacle. D’una primera experiència a Sant Boi de Llobregat, fent funcions per escoles, va acabar naixent el projecte. A partir d’aquí vam començar la producció, vam entrar en festivals, vam gravar un disc i l’espectacle ha anat rodant des de llavors, portem gairebé quinze anys amb ell.

L’espectacle combina jazz i grafiti en directe. Com aconseguiu unir aquests dos llenguatges artístics?

La clau és un guió molt senzill. Tant el jazz com el grafiti són arts que neixen al carrer. El jazz va néixer als carrers de Nova Orleans, i l’art urbà també. L’excusa és una trobada al carrer entre músics i artista visual. A partir d’aquí iniciem un viatge en el temps i l’espai, i el grafiter pinta en directe mentre la música sona. Acaba creant un retrat de Louis Armstrong, i tot l’espectacle funciona com un joc d’endevinalles amb el públic fins al final.

Com vau afegir Werens al projecte?

El vaig conèixer a través del Ramon Roma, artista de Sabadell i amic en comú. Vaig veure la seva feina i vaig pensar que encaixava perfectament. Al principi havia de ser gairebé una anècdota, però l’èxit va ser tan gran que vam decidir convertir-ho en un espectacle estable.

El jazz sovint es percep com una música exigent. Com aconseguiu que el públic infantil s’hi senti atret?

Nosaltres treballem el jazz més originari, el que ve de melodies cantables i de la música tradicional, dels espirituals i dels inicis del gènere. No posem l’accent en explicar els atributs tècnics del jazz, sinó en què va portar la gent a expressar-se musicalment així.

El que connecta la música a través del temps és l’emoció. Expliquem als nens que fa cent anys algú també s’enamorava o volia expressar sentiments, igual que avui. I això ho entenen immediatament, perquè els infants reaccionen sense filtres.

Quin paper té la improvisació en un espectacle tan rodat?

La improvisació es concentra sobretot en la manera d’interpretar els temes. Musicalment, hi ha espais de joc entre els instruments, que és propi del jazz clàssic, però l’espectacle té una estructura clara. On sí que hi ha improvisació és en la relació amb el públic, que sempre fa que cada funció sigui diferent.

Quines reaccions dels infants recordes especialment?

Els fem ballar molt. Sempre tenim molt bones sensacions. Quan veus que en un teatre tothom calla, saps que estan dins de l’espectacle.

Una vegada, quan preguntàvem qui era el personatge del dibuix final, que és Louis Armstrong, un nen va dir que era Mbappé. Evidentment, no portava una pilota sinó una trompeta, però cadascú ho interpreta des del que coneix (explica entre riures).

Creus que els infants viuen la música d’una manera diferent dels adults?

Sí, perquè no tenen filtres. Si els agrada, reaccionen immediatament; i si no, també ho notes perquè desconnecten. Són molt honestos. Existeix aquella frase que ho deixa ben clar: els nens i els beguts són els que diuen la veritat. El marc també ajuda: actuar en un teatre com LaSala, per exemple, cuidat i pensat per al públic familiar fa que tot funcioni millor.

Quin consell donaries als joves que volen dedicar-se a la música o al jazz?

Que busquin l’autenticitat. Gent que toqui molt bé sempre n’hi haurà, però el més important és trobar la veu pròpia. El paper de Charlie Parker ja està agafat; està bé conèixer la tradició, però també has de construir el teu propi llenguatge.