Una antiga llançadora tèxtil transporta Sílvia Marimon Molas als seus avis i a l’antic carrer Tres Creus on vivien. Els objectes tenen poder per evocar-nos persones, paisatges i emocions, però no només això. Ens descobreixen com som, ens qüestionen, ens relaten històries fascinants i, fins i tot, ens aporten esperança. Després d’haver entrevistat molts arqueòlegs, historiadors i antropòlegs al llarg de la seva carrera, la periodista sabadellenca del diari Ara ha escollit 25 objectes al llibre Inventari d’històries silenciades per “fer sortir de l’oblit vides de dones il·lustres o anònimes, totes essencials per entendre qui som avui”.
Un maniquí obstètric, els primes carnets de biblioteca d’Europa, el plomall de les minyones...
Què tenen en comú tots aquests objectes per conviure en un llibre? Són objectes que ens donen un relat diferent de la història gràcies a la ciència, les noves tecnologies o la genètica. O simplement perquè ens hem fet noves preguntes. I algú pot pensar: i a mi què m’importa la vida d’una dona que treballava en una impremta o darrere d’un teler? Els objectes permeten tenir una visió més rica de la història més enllà dels arxius que han escrit senyors, burgesos i blancs. I també aporten certa esperança sobre la sensació que tot s’esfondra, aquella foscor que tot és inevitable i que tu tan petit no pots fer res, perquè aquests objectes ens porten fins a dones que sí que van canviar les coses.
El pa ens porta a la revolta d’un grup de dones que el 1789 crema fleques municipals per protestar per la fam i l’augment de preus. Josefa Vilaret, mare d’infants, en paga un preu alt. És executada.
Si els nens passen gana, les mares pateixen i són elles qui van a buscar l’aliment. Les dones van ser les capdavanteres de la revolta del pa, una mobilització que va unir molta gent. Va ser una manifestació violenta. Hi va haver molts ferits, morts i, al final, per aturar-ho els van enviar a l’exili. Però va ser una demostració de la força col·lectiva. La violència, a vegades, es fa servir per canviar les coses.
L’urna posava en dubte la virilitat dels homes?
Fins al segle XX les dones no van poder votar perquè els homes tenien por de perdre el seu poder. Però, a vegades, interessaven o no. A Catalunya es va deixar que les dones votessin l’Estatut d’Autonomia, però el mateix Macià, que ho havia permès, va posar en dubte que poguessin votar a les eleccions generals per por que augmentés el vot conservador, ja que anaven més a l’església. Després es va demostrar que no era veritat.
Què ens diu el maniquí obstètric?
Al segle XVII una dona va inventar un maniquí per ensenyar altres dones de tota França com ajudar a parir. Va tenir molts problemes amb els cirurgians, perquè no volien que aquesta dona els prengués poder, quan en realitat sempre havia estat una feina que havien fet les dones. És aquesta lluita constant per guanyar terreny, tot i fer una cosa beneficiosa per tothom.
Avui en dia es presumeix que, afortunadament, les dones podeu parlar més obertament de sexe. Doncs resulta que les trobadores anaven per davant!
A mi a l’escola mai me’n van parlar. Eren nobles que a Occitània escrivien poesia que parlava obertament de sexe i de maternitat, escrivien que no volien ser mares. Fins i tot, hi ha poesia en què s’entreveu un amor entre dues dones. Parlaven obertament del que volien i desitjaven. Si mires enrere, hi ha coses que fa molt temps que es lluiten. En canvi, els trobadors, com que s’havien de guanyar la vida posaven la dona en un pedestal per quedar bé amb el senyor. O tractaven les pastorel·les com animals, sense dret ni dignitat.
El cos de les dones ha estat modelat per diferents objectes.
Hi ha estudis que demostren que l’anatomia femenina de llocs o períodes històrics s’ha modelat per aquestes càrregues pesades que han portat. A vegades, sembla que la dona s’hagi incorporat ara al món del treball... Les dones sempre han treballat.
Estem redescobrint la sopa d’all!
En el llibre parlo, per exemple, de les pintures rupestres. Als llibres d’història i als museus, curiosament, sempre sortien homes pintant parets, no? Doncs s’han analitzat les pintures a Cogul i resulta que primer van ser les dones i després els homes. Sacsegem una mica el relat, anem a fer ciència! Sempre hi ha hagut dones que han fet coses.
I que han necessitat la desobediència...
En quasi totes les històries són dones que han desobeït, que han intentat sortir del camí marcat. Com les que van intentar entrar a la facultat fa quatre dies. Al segle XVII i XVIII, a Juliana Morell, tot i ser filla il·legítima, el seu pare li va donar accés als estudis. No podia anar a la universitat, però casa seva es va omplir de doctors que volien escoltar la seva tesi doctoral.
Per què una cadira era, o encara és, un símbol per menystenir algú?
Els homes tenien una cadira més elevada, per mostrar el seu poder, i la dona una cadira més baixeta, obligada a mirar cap amunt. En canvi, les abadesses sempre seien en una cadira més alta quan venien els consellers o qui fos a veure-les Era una manera de dir jo estic aquí i tu estàs allà.
Quin altre descobriment t’ha fascinat?
Els ibers cremaven els difunts i, per tant, no hi ha gaires restes d’ells. Un dels enigmes era saber per què havien trobat enterrats a cases nens acabats de néixer i morts durant l’embaràs. Deien que potser era un ritual, que potser un sacrifici... Era una visió violenta de per què estaven allà. Fa molt poc es va descobrir que eren morts naturals i que allò eren espais de dol, és a dir, els enterraven per recordar-los. Era com el dol perinatal, que semblava una cosa molt recent i fins ara no se’n parlava obertament.
