Per què haurien de tenir ganes de riure aquells que ho han perdut tot? I de què riuen? Marcelo González aconsegueix que, com a mínim, passin una estona lleugerament aïllats de la tragèdia. Argentí, resident a Sabadell des de fa 35 anys, ha estat voluntari de Pallassos Sense Fronteres a camps de refugiats de Guatemala, Kosovo i Idomeni. El mes passat va ser a la ciutat del Caire, actuant per a desplaçats que fugen de guerres –Sudan, Sudan del Sud, Iemen i Somàlia– i que viuen en deplorables condicions, condemnats a una temporalitat cronificada.
“No canviem res. No fem res tangible. No solucionem res. Tindran els mateixos problemes”, deixa clar l’artista. Però –quina paradoxa– el que fa continua sent transformador: “Potser pal·liem una estona l’angoixa i la tristesa, canviem una mica l’actitud, millorem una mica l’estat anímic. És aire fresc per als adults, els infants i els treballadors”, comenta el pallasso professional. “Fan tres dies de cua per intentar regularitzar la seva situació. Ens diuen que som metges de l’ànima”, afegeix.
L’ONG catalana, sense ànim de lucre, va néixer el 1993, sota la idea que “passi el que passi, el dret a riure de cada infant mai desapareixerà”. Va ser fundada per Tortell Poltrona, qui va fitxar de voluntari Marcelo González.
“Tu marxes, ells s’hi queden”
Cal tenir molt en compte l’impacte psicològic d’actuar en un camp de refugiats, tant en l’artista com en els espectadors: “És clar que ens pot afectar la humiliació amb què viuen. Hem d’anar-hi preparats”. És molt important, segons assegura Marcelo González, estar-s’hi “el temps just”, com a molt 21 dies: “Els fa molt mal agafar-te estima. Per això hem d’acotar la confiança. Tu marxes, però ells es queden allà i no els pots fer sentir abandonats”.
Són espectacles dinàmics, fàcils, sense guió, empesos pel joc, de circ, físics i sense contingut educatiu: “No coneixes la seva cultura, no ets allà per ensenyar res, ni alliçonar”, explica el sabadellenc, que hi va actuar amb la barcelonina Anna Montserrat. Si no hi ha traductor, són espectacles en silenci. És un públic molt transparent: “Estan completament desarmats, notes la puresa, no hi ha filtre”.
Marcelo González assegura que veu la vida molt diferent després de viure aquestes experiències. “Hi ha molta humanitat entre gent que no es coneix de res. És admirable la seva resiliència, mentre aquí patim atacs d’ansietat per qualsevol cosa. En aquests llocs t'oblides de la voràgine. La vida té altres valors”.
