Deixarà Sabadell de ser l'arcàdia del català ben parlat?

Amb els anys, la diada de Sant Jordi ha adquirit un to reivindicatiu de la cultura catalana. I també de la llengua pròpia. Tanmateix, crec que el català viu un procés progressiu d’empobriment qualitatiu, del qual Sabadell no sembla quedar al marge. Probablement, per la interferència del castellà, que com a llengua majoritària convida a imitar. Sabadell ha estat considerada arcàdia lingüística, meca del teatre català per la qualitat de la seva parla: ni barceloní, ni excessivament dialectal. Un central que ha donat un gran planter d’actrius i actors als escenaris catalans.  Però en l’actualitat, la gent jove (podríem parlar de menors de 40 anys?) vivim processos fonètics de canvi molt marcats. D’una banda, el procés del ieisme, consistent a pronunciar la ll convertida en i. Seria el cas de yana per llana.  Un altre procés de contaminació lingüística és l’extensió de la ela bleda. Consisteix a pronunciar la L de forma no velar, em comptes de fer-la dental. O sigui, pronunciar una L com es fa en castellà.  També s’està perdent la pronúncia de la Z, cada cop més desplaçada cap a una S sorda (sona, per zona). Igualment, la V té una fonètica diferent de la B. I, tanmateix, cada cop menys gent pot dir València subratllant la V baixa (el País Valencià és, precisament, un dels territoris on es manté). També patim un cert castellanisme morfològic. Per exemple, fer perdre l’article (dir “Miquel”, en comptes d’“en Miquel”). O l’ordre dels elements: “però has estat tu?”, per “Has estat tu, però?”. I la cantarella (o corba melòdica) que ens distingeix d’altres llengües. Tal com explica el filòleg Pau Vidal al seu llibre Català Ç, no és el mateix dir “Vindràs demà?” a dir “Que vindràs, demà?”. Ho podeu repetir en veu alta. Oi que ho dieu diferent?  Altres distorsions més conegudes són els castellanismes. De vegades, ho fem fins i tot sense adonar-nos-en. Com ara el famós i molt estès buenu. La llengua funciona per imitació. D’aquí la importància de prendre consciència del català que fem servir. I de mantenir les especificitats que marquen el nostre idiolecte, ric i genuí, per transferir-lo d’una generació a la següent.