El taller d’escriptura de Sabadell, Escriptorium, celebra la seva primera dècada. I ho expressen a la seva manera, que no podia ser altra que literàriament: “Tombes la vista i t’adones que han passat 10 anys. Com un sospir, com l’aleteig d’una papallona, com la llum d’un estel fugaç”. Jordi Solé, Xavier Vidal i Montse Garcia ofereixen pautes per escriure novel·les i contes, a més de classes d’escriptura creativa. Aquests són 5 fragments de novel·les sorgides del taller.
Armaris i barricades
Adrià Aguacil Portillo
Quan el vaig conèixer no m’imaginava que arribaria a ser tan sexi ni que m’acabaria agradant tant. Llavors era gordo i baixet, un tap de Font Vella, rapat al quatre i amb cara de dònut. El típic que sempre duia la motxilla mig oberta, amb una màniga del jersei o un tros d’estoig traient el cap. El primer dia de curs, inexplicablement, vaig arribar d’hora a l’insti. Ell va entrar a l’aula una mica més tard. Va venir cap a mi, nerviós, a dir-me que era el Marc i que si es podia asseure al meu costat. Vaig estar a punt de mentir-li responent que ja s’hi asseia algú altre, perquè pensava que em contagiaria l’etiqueta de friqui. Però em va fer llàstima i li vaig dir que sí. I mireu-lo ara. Com més creix, més se li marca la mandíbula, més guapo es fa i més se li apugen els fums. Ara, si em veuen amb ell, em sento importantíssim i també se m’apugen. Quan estem junts em puc convertir en algú molt hostiable, perquè m’atreveixo a vacil·lar tot el que no vacil·lo estant sol.
[…] Seria molt bèstia poder viatjar al passat, especialment a les primeres setmanes de l’ESO. El dia que havíem de votar el delegat, el Fabre m’esperava a la classe, al seu lloc, gordo i somrient, jugant amb un clauer de l’Assassins Creed. «Et votaré a tu», em va dir, amb veu de nen rata. Sabia que no volia que em triessin i tenia ganes de putejar-me. Si en aquell moment hagués aparegut algú i m’hagués dit que en uns anys li estaria fent una mamada, m’hauria mort de riure i li hauria demanat que se’n tornés al manicomi.
Bales i fils
Ramon Alberich
La minyona va tornar al hall, rondinant en veu baixa: aquells no eren encàrrecs per fer-los una criada que no sabia de lletra, com era ella. Els assumptes de la fàbrica i els negocis eren cosa d’uns altres empleats, que per això cobraven més i sabien de què anava tot plegat.
Va entreobrir per donar-los la resposta.
Tot va passar molt de pressa.
Des de l’altra banda van empènyer la porta amb una batzegada i van entrar, atropellant-la. La Matilde va trontollar fins acabar ensopegant amb el moble mirall del rebedor on s’hi penjaven abrics i barrets. Un soroll de trencadissa acompanyà la caiguda de la serventa quan ho va arrossegar tot amb ella.
Dos homes van anar passadís enllà, deixant un rastre d’olor de llana humida i de tabac, mentre el tercer es quedava al cancell, guardant-los les esquenes.
Es movien lleugers i semblaven joves. Es tapaven amb bufandes negres i gorres fins a les celles i no se’ls hi veia res més que els ulls. Un d’ells s’havia tret de la butxaca una petita Browning FN del 7’65, que empunyava nerviosament.
--Qui sou? Què voleu? –va inquirir el Pere, aixecant-se esverat en veure’ls irrompre amb l’arma a la mà.
--Tothom quiet!... On teniu les joies i els diners? –va cridar el qui esgrimia la pistola–. Au va, poseu-ho fàcil i no hi haurà cap desgràcia –va inquirir imperativament l’energumen, amb el to irritat que feien servir els majordoms quan renyaven els aprenents de la fàbrica.
--Qui sou i que collons voleu? –va repetir en Pere. En Franz també s’havia alçat, més feixuc
Què s’havia cregut aquell desgraciat? Un atracament? A ells? Un diumenge i a l’hora del sopar?
Mori el Borbó
Jordi Ballart
El Mateu va donar-li la raó a l’home que l’encanonava: havia arribat al final del camí.
I què, al capdavall?
No havia aconseguit protegir la Nora, n’estava segur. Ni venjar el Miquel tampoc. A Sabadell ja no hi quedava ningú que li esperés. Els de casa no en voldrien saber res d’ell, després del que havia fet. I a la Roser, l’única que no li giraria mai la cara, li faria molt més mal que res més, que l’associessin amb ell.
El seu fracàs era absolut. Aclaparador.
Va alçar els ulls per buscar els del policia, sobre aquella cicatriu tan lletja. Allà hi va trobar una determinació implacable. Aquest no cometria la mateixa errada que el pobre diable que havia deixat estès feia un moment.
Havia fet el que havia pogut, va dir-se. Amb la millor de les intencions, per malament que li haguessin sortit les coses a casa, a la fàbrica i a tot arreu. Però, si més no, ho havia intentat.
Estava cansat. Molt cansat.
Va agafar aire per últim cop. Després, va alçar la mà on sostenia la Browning prou de pressa com per semblar una amenaça però massa lenta per cap altra cosa.
En Pizarro va disparar la Mannlicher. Un tret, només.
Pam, es va sentir.
L’impacte el va tocar de ple, al pit. Un cop sec, violent, que el va fer caure d’esquena, gairebé com havia caigut el Fructuoso Vega. Ell, però, continuava viu quan va tocar el terra.
Poc a poc, va alliberar les pors cap a la nit estrellada. Després de tossir, ennuegat per una glopada de sang, va sentir-se tranquil, en pau. Per davant dels ulls li va passar el rostre de la mare, amb aquella expressió severa que sempre tenia per a ell. Tot seguit, l’Olga, que continuava desolada acomiadant-se d’ell a l’andana de Leipzig. I el Jaume, transparent com un fantasma. De seguida va venir el pare. Allò era pena o retret? La Nora no li va donar temps per distingir-ho. L’havia reemplaçat i se li acostava, amb els cabells caoba i els llavis molsuts, pintats de vermell.
Ella era l’única que de veritat l’entenia. No necessitava pas res més.
Les estrelles van apagar-se, lentament.
De la pell del diable
Jordi Jordana
El mossèn, per trencar el neguit que s’havia generat, es va aixecar de la cadira i se’n va anar a veure el nen, que dormia com un beneït a l’altre extrem del menjador.
—Pel que fa a aquest patufet, no us n’heu pas de preocupar. És fort i està en perfectes condicions. L’Eugènia se n’ha encarregat tots aquests dies. L’ha cuidat i li ha posat les vacunes que feien falta. S’ha comportat, la santa d’ella —la va mirar i li va somriure—, com una segona mare: li ha donat menjar i l’ha bressolat quan ha fet falta, l’ha netejat i l’ha acaronat amb tot l’amor. I per si sorgia algun dubte, us ha escrit en una llista tot el que heu de fer. Ai...! —va tornar a sospirar teatralment—. No sé pas què faria, jo, sense ella. Tot i com n’és de jove i ja és un tros de pa beneït.
—Mossèn, si us plau... —es va ruboritzar la infermera—. Què pensaran aquests senyors? Jo només faig la meva feina. A totes les criatures les tracto igual...
—El que us deia... Una santa! Però deixem-ho estar, i al que anàvem. Allà —va assenyalar amb el cap—, en una de les capses us ha dut una mica de menjar: llet en pols, bàsicament, tres pots de Pelargón i els estris necessaris per als primers dies. Després us n’haureu d’ocupar vosaltres, però, per ara, teniu tot el necessari per sortir del pas.
La Maria va mirar l’Eugènia i li ho va agrair.
—I ara, parlem dels diners. —Mossèn Creus va tornar a seure.
Les dues morts de Martín Serbò
Aitor Sánchez
Vaig arribar a formar part de la seva pàtria; no obstant això mai vaig tenir tenir totes les paraules. Mai vaig deixar-me de sentir impostor.Sempre em va faltar algun mot, algun matís. S’és natiu del món que s’és capaç de descriure i estranger d’aquell que només s’arriba a admirar. Com, si no, ens fem propi el paisatge? Només les paraules sotmeten les realitats.
La meva monotonia era entrenar-me, assajar i somiar-la. La Clàudia capitalitzava la meva atenció, encara que fos de reüll, en mirades furtives. Glossava la seva figura en forma o en absència. Ho feia a partir dels seus efectes, resseguint les petjades invisibles del seu pas: la cadira enretirada a la taula del dinar, el vestit penjat. Un rastre invisible que només podien seguir els avesats a la seva presència.
Els moments que coincidíem eren escassos. En aquestes trobades, jo no era capaç d’apropar-m’hi. Em sentirà maldestre, lent, inapropiat. Molt més còmode resulta somiar-la. Omplir els buits que deixava. Anhelant converses que no teníem o la manera com em desendreçava els cabells en passar per darrere la taula. En el meu somni devoràvem aquella distància, ens miràvem amb la tensió pròpia dels desig abans de besar-nos.
En la realitat era capaç d’intuir-la per la seva olor, d’anticipar la seva presència. Coneixia els seus passos per projectar els seus recorreguts. L’obserbava per evocar-la. Traçava en la imaginació el seu camí marcant com a destí els meus llençols.
