Marta Ordóñez (1995), periodista del Diari de Sabadell, exhibeix sense complexos cicatrius sentimentals a La alteridad de la herida. Les reivindica amb poemes d’alt voltatge emocional i romàntic, poc aptes per a racionalistes cínics.
Què és l’alteritat?
L’alteritat és un concepte filosòfic que, a grans trets, defineix la capacitat de mirar des dels ulls de l’altre. Deixar de banda la pròpia perspectiva per endinsar-nos en una mirada que no és la nostra. D’aquí el títol.
Per tant, ‘La alteridad de la herida’ significa empatitzar a través del dolor?
Penso que la ferida, que tots en tenim, ens fa connectar amb la resta. Empatitzem amb el dolor, el propi i l’aliè. I les connexions humanes també ens exposen: el desamor, el patiment per un ésser estimat.
Per què el llibre posa el focus en l’amor com una forma de patiment, tristesa, culpa i por? No és millor entendre’l com una celebració?
No posa el focus en tot això, simplement hi és, té el seu espai. També hi ha molt amor, eufòria, esperança, innocència i bondat. El que penso és que és absurd voler defugir de la ferida. És absurd fer veure que no som vulnerables. Precisament, crec que aquesta vulnerabilitat, acceptar la nostra fragilitat, tot i que sembli contradictori, ens fa forts. Ens fa humans. Crec que formo part d’una generació que té por de sentir.
Doncs jo crec que, al contrari, formem part d’una generació força melodramàtica. Els nostres avis potser sí que tenien més por de sentir.
Em refereixo a sentir, acceptar i sostenir emocions que ens són incòmodes. Més ben dit, crec que som molt més impacients, i volem tapar massa aviat la ferida. Però la ferida ha de cicatritzar perquè no quedi oberta. Tot té els seus tempos. Els nostres avis potser no expressaven tant les emocions, potser no hi prestaven atenció, però penso que no tenien cap por d'exposar-se, eren grans patidors. I no parlo des del masoquisme, sinó que penso que hem de viure des de la valentia. Crec que ens hem cobert de cuirasses per no patir, per a no viure la intensitat de la vida. Però és que, per mi, protegir-nos en excés és allunyar-nos de l’essència de la pròpia vida. Amagar-nos sota capes ens deixa la pell molt fina. Com pot ser que ens costi tant despullar l’ànima?
La poesia és teràpia?
La poesia brolla des de les emocions més potents, potser per això té un regust dramàtic, però és la meva forma d’endreçar-me, de navegar les meves profunditats i donar-hi forma. La poesia ens deixa sense cuirasses… Ens desemmascara. Això. Ens mostra a pell descoberta, sabent que ens poden esgarrinxar. No dic de viure com uns inconscients, sinó d’acceptar que viure implica exposar-nos. La poesia no està de moda, no ven. Però pot arribar a commoure, a encoratjar, a colpir a qui ho llegeix. Ens descobreix.
Què senten els lectors amb ‘La alteridad de la herida’?
M’han escrit persones que han plorat amb algun dels relats, i això a mi em posa la pell de gallina. És aquest punt de catarsi el que busca la poesia. D’alliberar-nos. Tenia un tiet avi que, quan va morir, va deixar un llibre farcit de poemes a la meva àvia. Vam descobrir aleshores què sentia, quin era el seu món interior, com havia patit. Mai ens ho va dir. Per què ens costa tant? Per a ell, com per a mi, la poesia va ser un salconduit.
No hi ha cap mena d’ordre entre els poemes.
El llibre és un caos. De fet, no està ni tan sols numerat. Són poesies que es poden llegir a la babalà. No segueixen cap fil. I és que és una mica el que som: a vegades, contradictoris, d’altres, fràgils. O imprevisibles. Al llibre hi ha amor, desesperança, il·lusió, coratge, debilitats… És una radiografia del que sento i dels vestigis del que algun cop vaig sentir.
Quanta intensitat!
És que només escric quan estic intenseta! A vegades, amb una mica extra de drama. Però això és una mica l’art, no? (Riu).
Els lectors et coneixeran a través dels teus poemes?
Una mica sí, però només a la Marta melodramàtica. La poesia m’ha acompanyat moltes nits, en algunes decepcions i en moltes alegries. M’ha ajudat a domar la por i a cultivar la valentia. Crec que m’ha fet créixer. Però els poemes perfilen només una part de mi. El meu entorn em coneix més per la meva poca traça explicant acudits.
