'La Bohème' de l'Escola d'Òpera demostra la gran salut del planter de cantants lírics

• Puccini: La bohème
• Alba Valdivieso (Mimì), Òscar Encinas (Rodolfo), Maria Patak (Musetta), Gabriel Mas (Marcello), Carlos Varela (Schaunard), Yurii Bakchevan (Colline). Cor AAOS. OSV
• Daniel Gil de Tejada, director musical. Pau Monterde i Miquel Gorriz, directors d’escena
• Teatre de La Faràndula de Sabadell. 19 d’octubre de 2024

Activa des de 1996, l’Escola d’òpera de Sabadell és una cita inexistent en l’agenda d’una crítica musical nostrada cada vegada més anèmica, mediatitzada pels concerts de luxe i que desatén aquest planter de cantants lírics. I és una vertadera llàstima perquè es tracta d’ un dels projectes més personals de Mirna Lacambra; que vehicula aquella maternitat operística que tant la caracteritza i que l’omplen de satisfacció quan, vorejant la trentena d’edicions, repassa l’ampla tirallonga de veus catalanes i espanyoles que hi ha participat i s’han fet un lloc en la cartellera nacional i, fins i tot, internacional. Tot i la diferència de nivell de cada cantant i la l’obligació general d’esporgar aspectes com el fraseig, la col·locació, els jocs de clarobscurs i l’excés de vibrato, cal reconèixer una recreació compacta, àgil, eficaç teatralment i entusiasmant d’aquesta La bohème de Puccini. Més i tot que la del primer cast professional. En conseqüència, i al marge del mèrit de la Simfònica del Vallès i la direcció musical de Gil de Tejada, la felicitació és extensible a l’equip de professors de llarga experiència en els seus camps –excepte algun de dubtosa preparació-. Igualment cal ponderar la direcció de cantants i a aquests mateixos per una plasmació d’atmosferes i emocions molt més rica que el primer repartiment professional, tant en les individualitats com en el conjunt. A destacar, doncs, la Musetta de Maria Patak pel seu vals ben defensat i intenció seductora a l’acte II, així com els tres bohemis secundaris i, en particular, el Marcello de Gabriel Mas amb notori dinamisme escènic. Apunt més detallat convé a Òscar Encinas i l’evident progressió respecte l’Escola d’Òpera de la temporada anterior. A vegades la renúncia als orígens és obligatòria per a trobar el camí propi que, en el seu cas, passa indestriablement per no fixar l’emissió i assolir un fraseig més mal·leable. Veus de tenor com la seva tarden temps i esforç a polir-se; especialment, si ja té vicis tècnics i expressius que deriven en subterfugis estilístics i manierismes adquirits. Si pren la constància i la lucidesa com a companyes de treball té un instrument més que important per arribar a guanyar-se la vida i el just reconeixement. Demandem tenors amb els seus mitjans que sàpiguen cantar i interpretar. Sobretot, cantar i interpretar. Sense dubte la revelació de l’Escola d’enguany, ha estat la soprano Alba Valdivieso. Encara que li falta domini de tota l’extensió, va agradar molt per la línia canora (ària Si mi chiamano Mimì de l’acte primer i duo-quartet de l’acte tercer) i per detalls com l’aprimament de la veu com a indicatiu de la feblesa física de Mimì a l’acte quart. A més de musicalitat i bona dicció, Valdivieso té intuïció teatral i sap com calibrar la temperatura emocional del personatge. Superades les mancances tècniques, hi haurà una intèrpret molt qualitativa. Per cert, vista la producció per segona vegada, ens segueix semblant desencertada en l’acte II, però sí enginyosa en l’aprofitament i la reubicació dels seus elements (plataforma i parets) en els quatre actes. En aquest sentit la FOC ha tornat a solucionar els jocs dels decorats amb pragmatisme i adaptabilitat per a tots els teatres del circuit Òpera a Catalunya, sense sotmetre’ns a uns canvis eterns ni espaiar la funció amb tres entreactes.