Laura Pinyol (1979) presenta la seva segona novel·la, Material sensible (Amsterdam), a la Llar del Llibre, dijous a les 19 h, acompanyada de l’escriptor Roc Casagran. Ens trobem a la plaça Vella de Terrassa, la seva ciutat natal, i fem via al clàssic Cafè Petit Palau, que conserva les rajoles de taulell d’escacs. “És on les minyones feien el cafè el seu dia lliure”.
Hi ha una forta protagonista, la Marta, i diferents personatges que cadascun tenen un capítol. Entre la teranyina de relacions personals que els uneix, hi ha molt material sensible?
'Material sensible' té aquesta idea connotada de ser la matèria primera de la fotografia, aquestes pel·lícules que tenien el material fotosensible. I lliga bé amb el tema. Durant la novel·la, també se'n diu a coses diferents, com el material íntim higiènic dels combois humanitaris. I llavors em semblava que aquesta vulnerabilitat que tots els personatges tenen d'una manera o altra és un fil conductor que els uneix.
Vulnerabilitats que tots tenim i que, per tant, interpel·len el lector.
Espero. Crec que hi ha molts personatges que tenen una descripció que s'adiu a una generació i a una manera de fer i que poden tocar més o menys de prop el lector. I això sempre fa que tinguis uns preferits i, en canvi, uns altres que no t'agradin tant, però que funcionen com a magnetisme. A vegades els que no t'agraden tant són els que t'atreuen més.
La Marta té 44 anys i una forta crisi existencial.
Sí, tot i que no crec que ella sigui conscient que la té. És un personatge que, amb la manera de fer i el seu voltant, és molt despresa. Genera la sensació que fa el que li dona la gana sense pensar-se massa les coses. Però es troba en un moment en què ha de prendre una decisió molt transcendental sobre una cosa que no comptava que li passés. És una persona que fa la vida una mica escopetada, cap aquí i cap allà, però que té molt clar el que vol fer. I això és una cosa que no li tocava i que la posa una mica en entredit. I sí, és una sacsejada.
Això que li passa surt a la primera línia, l'embaràs no desitjat. Et serveix per posicionar-te sobre l'avortament?
Em serveix per parlar-ne, però no crec que per fer-ne tesi. L'avortament és un dret indestriable de la dona i un dels primers estadis de la sobirania femenina, un d'aquells ítems que et situen ideològicament en els eixos. Però crec que al final és una decisió molt íntima i molt personal. I això em serveix per parlar de la maternitat, d'aquesta decisió de voler ser i poder ser mare, i també del contrari. Perquè el voler ser i no poder ser de la infertilitat i dels avortaments espontanis continua sent un tema tabú.
Un altre tema que aborda la novel·la és el desig, el magnetisme dels cossos, però també l'anestèsia sexual que pot suposar la rutina.
El desig és una cosa incandescent i afortunadament és insostenible. És com l'enamorament. Són sentiments tan combustibles que tenim mecanismes per templar-los. Seria impossible viure en l'estat d'ebullició que és enamorar-se o tenir un desig permanent d'aquests tan incontrolables. Llavors la manera com domestiquem tots aquests sentiments fugaços és a còpia d'anar-hi posant coses al damunt. I arriba un dia que ja no s'assembla gens al que era en un començament. La Marta sempre juga molt amb aquestes trampes, ella i tots els del seu voltant: la construcció familiar, l'avenç professional, la projecció familiar... Però, al final, tot això són trampes per conservar la memòria del que va ser el desig o l'enamorament.
Escrius sobre periodistes i fotoperiodistes de guerra. Hi ha d'alguna manera un desig insatisfet de no haver-ho pogut ser?
No, no hi ha un desig de no haver-ho pogut ser. Reconec que en la nostra professió són el més semblant del que queda de la idea romàntica d'un reporter, perquè ara ja no passa anar a fer un reportatge del món infraexplorat. L'única cosa salvatge que continua passant són els conflictes armats, i hi ha molts graus. Però el que m'interessa d'aquests personatges és, d'una banda, què hi ha de genuí i què hi ha d'impostat en aquesta voluntat de donar-se als altres i explicar el que passa al món. Què hi ha de construcció d'un personatge en un decorat. I, d'altra banda, el fet que quan tornen són disfuncionals. Perquè les vivències i els records els acaben condicionant la gestió diària de domesticar les emocions i les pors, d'endreçar el dia a dia. I aquí hi ha dos conflictes subsistents, un que tothom pot entendre, que és l'impacte de la guerra i, en canvi, un d'íntim, més enterrat, que és la dificultat que tenen de relacionar-se amb l'altre.
Es nota, entrevistant-te, que aquests personatges t'han acompanyat molt temps.
Els he viscut molt, he escrit aquesta història durant molts anys. Realment tinc la sensació de conèixer-los molt, però també tenia moltes ganes de desempellegar-me'n. No em fa res que comencin a rodar sols. Però sí, és el que té l'escriptura. A vegades, és ràpida, molt a raig, i aquesta vegada ha sigut molt lenta, molt enrevessada, m'he barallat molt dibuixant les capes dels personatges.
Hi és molt present la guerra dels Balcans.
Això no és gens espontani. Tota l'adolescència de la meva generació va transcórrer mentre els Balcans implosionaven en diferents fronts. La primera noció que tinc que la Iugoslàvia que havia estudiat als mapes desapareix és amb els Jocs Olímpics del 92, quan tenia 13 anys. I a partir d'aquí van passant coses. Primer, s'independitza Eslovènia, després a Croàcia, es desmembra el que era l'antiga Iugoslàvia... Apareix Sèrbia, Montenegro, Hercegovina, Bòsnia... Tot és un cacau que em va despertar l'interès d'intentar entendre qui eren els bons i qui els dolents, suposo que ja tenia aquest cuquet del periodisme. A més, em funciona en la novel·la perquè era una guerra molt triangular i em serveix com a metàfora per dibuixar un conflicte triangular en què ningú no és blanc o negre.
La literatura comporta un neguit inherent, petit o gran, de complaure. En el teu cas, després de l'acollida espectacular d'El risc més gran, com has viscut el llançament de la segona novel·la?
Sempre dic que El risc més gran va ser amb nocturnitat i traïdoria perquè ningú sabia que l'estava escrivint ni que volia publicar-la. Allò va anar bé i va tenir una vida en paral·lel al fet d'escriure molt ràpida i molt inesperada i va generar-me moments molt bonics a la vida. I després, no saps massa per què, una cosa que ningú esperava que fessis, de cop i volta fa que aquella periodista que ha escrit una novel·la i que ha anat acceptablement bé hagi d'escriure una segona novel·la. Perquè és en la segona novel·la en què se sap si és una flor d'estiu o se la pot prendre seriosament. Els dos o tres primers anys després d'El risc més gran vaig viure aquesta mena de neguit. Llavors, en el moment que em vaig treure aquesta cotilla vaig pensar que ningú espera aquesta segona novel·la i que ja sortiria quan sortís. Que jo volia estar-ne contenta. És a dir, al final escrius perquè en tens ganes i perquè la gent s'ho passi bé. No pot ser més pretensiós que això.
