Luis Cansino: “Scarpia és un rol fascinant, reuneix una gamma única de matisos”

Luis Cansino  (Madrid, 1967), gallec d'adopció, és un dels barítons més actius de l’actualitat lírica a l’Estat amb una forta projecció a l’estranger. A Sabadell se’l recorda com a Germont (La traviata), Rigoletto (Rigoletto) i Scarpia (Tosca). Precisament, els propers dies tornarà a encarnar el malvat protagonista de Tosca de Puccini a les tres funcions que la Fundació Òpera Catalunya presentarà a Sabadell i que tancaran la commemoració del centenari de la mort del compositor. Són el 29 de novembre i l'1 i 3 de desembre. En un panorama musical on moltes carreres acaben resultant efímeres, vostè porta des l’any 1987 dalt dels escenaris. Com veu la seva evolució i com enfronta els propers anys després de quasi quatre dècades de trajectòria? La carrera d’un artista líric ha de basar-se en conèixer i escoltar la pròpia veu, el propi cos i el propi estat anímic, així com ser conscient de l’experiència vital. Per això hi ha rols que no són convenients cantar abans de temps i d’altres que cal deixar anar amb el pas dels anys. Després hi ha el factor del mercat que és, sense cap mena de dubte, determinant, ja que et col·loca en un lloc, en un repertori o en uns rols determinats. Fer futurologia d’on em veig el 2027 no m’agrada. Sí que tinc clar que seguiré damunt els escenaris mentre pugui aportar quelcom amb dignitat i des del respecte que mereix el públic, la música i aquesta professió en general. Porto un temps reduïnt el meu repertori i tractant la possibilitat de deixar de cantar alguns rols que han estat importants a la meva carrera. No obstant això i fins precisament el 2027, tinc quatre rols per a incorporar que m’obliga a no barrejar amb d’altres. Ens agradi o no, tot no es pot ni s’ha de cantar. El recordem a Sabadell com a Germont, de La traviata, i Rigoletto de l’òpera homònima de Verdi, o l’Scarpia que torna a interpretar en aquesta reposició de la producció de 2021. Tots tres són grans rols per a baríton. Què els diferencia per a vostè? D’una banda tenim dos pares, Germont i Rigoletto, que conceben els afectes d’acord amb el que marcaven les convencions de l’època en el cas de Germont i des del proteccionisme excessiu en el cas de Rigoletto. Vocalment tenen més similituds que diferències perquè encara que Rigoletto té una fisonomia versista en el propi personatge i moments realment teatrals, en realitat tots dos tenen una musicalitat belcantista. Scarpia és una altra cosa. Ens enfrontem a un altre tipus de cant, o més aviat, a molts tipus de cant depenent de cada situació al que cal sumar una orquestració molt més densa. En el cas d’Scarpia és un rol que va incorporar fa prop d’una dècada. Com ha evolucionat la teva interpretació? Efectivament, fins al 2013, complerts els 46 anys, no el vaig incorporar. De fet, la primera ocasió va ser amb 23 anys, però va ser una temeritat que afortunadament vaig rebutjar, ja que era prematur. Sentia que no havia arribat el moment. En complir els 50 anys he copsat que podia abordar aquest rol tal com jo volia. Puccini li escriu sonoritats aspres, fosques, grotesques, violentes, més tendents a la declamació i al parlato i parlante misto, encara que amb petites seccions líriques, per a un personatge que també és sibil·lí i s’expressa a flor de llavi. Què necessita un cantant per afrontar la complexitat, varietat expressiva i psicològica ambivalent d’Scarpia? Scarpia és un rol fascinant. La seva personalitat reuneix una gamma única de matisos, de colors, que el converteixen en un rol ideal per exprimir les possibilitats de l’intèrpret. Més enllà de l’orquestració i la complexitat de la línia vocal on els registres greu i agut han d’estar molt ben consolidats, cal tenir un centre fort per a facilitar la declamació. Per això, no s’ha de cantar prematurament. De fet, cada vegada que el cantes descobreixes nous matisos en la teva veu. Sens dubte és un dels rols que, espero, m’acompanyi uns quants anys. Quina percepció es té de l’Òpera de Sabadell en l’àmbit espanyol? Jo crec que la Fundació Òpera Catalunya està ja plenament consolidada en l’àmbit líric del conjunt de l’Estat. L’envejable tasca duta a terme per Mirna Lacambra durant quaranta anys i l’èxit assolit a la presentació internacional al Festival de Saaremaa a Estònia l’estiu passat han de servir perquè les administracions es consolidin i incrementin el suport a una entitat modèlica pel territori català. Un model exemplar també per a altres punts de la geografia espanyola. D’aquesta manera es permetria la creació d’un teixit laboral fonamental per donar sortida al nostre talent, tan extraordinari. Com artista vostè també ha demostrat el seu compromís amb causes benèfiques i de justícia social. Va ser ambaixador cultural a Chiapas i fa uns anys va crear el Sindicato de Artistas Líricos de España, amb l’objectiu de millorar las condiciones laborals d’aquest col·lectiu. Quines motivacions hi ha darrera aquesta entitat? La pandèmia va deixar en evidència una cosa dramàtica i és que la immensa majoria dels artistes a Espanya no poden subsistir més enllà d’un o dos mesos perquè viuen al dia. Això es deu a la singularitat de la nostra manera de treballar, la intermitència que fa que només cobris quan treballes, encara que molt abans estiguis invertint en preparació i estudi per a cada treball concret. A més, quan el març del 2020 començaven les converses del Govern amb el sector cultural per buscar ajudar els treballadors de la cultura, vam veure que estaven tots representats menys els de la lírica. I per això neix ALE, el Sindicat d’Artistes Lírics d’Espanya. Quines van ser les primeres passes? Doncs vam unir-nos a la Taula de les 52 Mesures urgents per a la Cultura i centrar-nos a determinar quanta ajuda era possible oferir al sector cultural que, en aquell moment, estava fora dels requeriments d’ajuts, pogués començar a tenir-hi accés. En aquests anys hem estat determinants en la declaració de la Cultura com a Bé Essencial al Senat, la lluita perquè la sarsuela sigui declarada Patrimoni Cultural Immaterial. A més hem creat els primers cursos exclusius per a artistes lírics al SEPE a disposició de totes les escoles i centres educatius que vulguin impartir-los. En aquesta línia, continuen treballant en un Estatuto del Artista. Efectivament, l’ALE és una de les organitzacions més actives en les negociacions d’un Estatut de l’Artista. Ara el nostre objectiu rau en l’impuls i lluita per a un reconeixement major i més just del talent nacional per combatre la terrible precarietat laboral, l’intrusisme laboral. En aquest sentit han de jugar un paper fonamental les institucions públiques i comptar amb l’empatia dels programadors i la col·laboració de les agències. I no es tracta d’una tasca senzilla però des de l’executiva d’ALE comptem amb determinació, altruisme i fugim de cortines de fum, així com d’altres polèmiques; en favor de que aquesta professió estigui unida.