Més enllà de sabadellenquismes: així parlen els veïns del Vallès

A Sabadell no es menja fuet ni regalèssia, sinó petador i estrep. No coneixem cap blat de moro torrat que no sigui la  xurruca, fem el vermut amb xips  i endolcim les celebracions amb belgues. Quan visitem la Creu Alta hi trobem tallarets i quan ens allunyem bosc endins som al rodal. Aquesta no la sap tothom: esblanem unes sabates quan les estrenem i se’ns adapten als peus. A qui no ens prenem seriosament, sense gaire mala bava, li diem canteula. I si a més bruteja, és xaix. I amb les expressions que van sorgir de les fàbriques no acabaríem: fil per randa, semblar de Cal Turull (ric), filar prim, enredar la troca, ser un bon partit... I no heu sentit mai a dir que a Sabadell cadascú va per ell?

Tot aquesta riquesa lèxica ens fa sentir cofois, és patrimoni, però hi ha vida lingüística com aquesta més enllà dels sabadellenquismes. D’això tracta El parlar del Vallès, el darrer llibre de David Vila i Ros, qui acaba de guanyar el premi Joan Coromines per la seva trajectòria al servei de la llengua. És una fotografia nítida de localismes, frases fetes, girs fonètics i particularitats lingüístiques dels dos Vallesos. Aquí en tenim uns quants exemples: 

Badabadoc

(“Quan surto a caminar pel Rodal passo pel Castell d’en Feu, ple de badabadocs”) Rosella. Sabadell

Petador

(“Porta a taula el petador, que ens el cruspirem”) Fuet (embotit). Sabadell

Semenella

(“Mira quant fum surt d’aquella semenella”) Xemeneia. Sant Cugat

Gasiva

(“Ha deixat la meitat del plat buit. És ben gasiva!”) Persona que menja poc. Baix Montseny

Pegatera

(“El gos ha arribat brut de la muntanya i s’ha estirat al sofà. Quina pegatera que ha deixat”) Brutícia, ronya. Baix Montseny

Xargai

(“Es nota que ha plogut molt els darrers mesos, el camí de muntanya és ple de xargais) Regueró que forma l’aigua de la pluja. Baix Montseny

Pipiripip

(“Badabadoc? Jo sempre n’he dit pipiripip”) Rosella. Sabadell - Creu Alta

Gallaret

(“Doncs nosaltres en diem gallaret!”) Rosella. Viladecavalls

Paparola o paparota

(“No en teniu ni idea. A Terrassa es diu paparola!”) Rosella. Terrassa

Republicà

(“Que en sou, d’estranys... Però si es diu republicà!”) Rosella. Mollet

Taifa

(“Anem d’excursió, preparem el dinar per omplir la taifa i marxar”) Carmanyola. Terrassa

Canteula

(“Sempre m’explica històries, mai va directe al gra. Diu moltes excuses. És un canteula”) Romancer. Vallès Occidental

Girol

(“Han plantat girols a tot el carrer. Quin goig”) Lledoner (arbre). La Garriga

Estimberi

(“Si vas a la muntanya, compte no caiguis per un estimberi!”) Estimball. Baix Montseny

Estrep

(“Mare, comprem llaminadures? Jo vull estreps!”) Pega dolça. Sabadell

Dàcar

(“Els diumenges, a casa els avis, sempre hem menjat dàcars”) Pastisset cobert amb llimadures de xocolata i coronat amb una cirereta vermella. Terrassa

Llòfia

(“Has menjat xocolata? Ja es nota, quina llòfia enmig de la camisa blanca”) Taca. Terrassa

Mery

(Has deixat petjades a la cuina. Passa-hi la mery!”) Pal de fregar. Terrassa

Semblar de Don Pedro

(Quin rellotge d’or! Sembles de Don Pedro [pronunciat ‘dun Pedru]”) Semblar ric. Castellar del Vallès

... i també algunes expressions

- Com els pagesos de Barberà, que viuen a la babalà.

- A Sabadell cadascú va per ell.

- El qui va a Montserrat i no passa per Santiga, es deixa la mare per veure la filla.

- De tots colors, com l’aigua del Ripoll.

- De Polinyà a Sant Valerià, set serres s’han de passar.

- Boires a Fogars, pluges no veuràs.

- El poble de Montornès molts l’anomenen i no saben on és.

- Sant Celoni, prop d’Arbúcies, dotze cases, tretze bruixes.

Entre badabadocs i paparoles

Un parell de canteules sabadellegen a l’eixida d’una casa anglesa mentre comparteixen taifes plenes de cigaletes, petador, xips i xurruques. Deixant enrere les semenelles, parlen del rodal, dels prats de badabadocs (o potser de paparoles o pipiripips o republicans o gallarets), dels boscos de girols plens de coromines i xargais, del so del catibàtic i la saligarda i dels estimberis on més d’un cop s’han esgalabrat o, fins i tot, esternucat. Desprenses van cap a dins, s’asseuen a l’escon a tocar de l’amanidor i continuen xerrant pels descosits. No són ni gasives ni llafugues, ni molt menys llepafils, i no volen perdre passada amb les postres. Belgues, dàcars, borregos i sí, una xíndria, els fan peça. De tant menjar cau alguna llòfia, i no volent pas ser xaixos ni acumular pegatera, agafen la meri i posen fil a l’agulla.

Sí, si no sou del Vallès és normal que no n’hàgiu entès gran cosa, d’aquesta història. I si sou vallesans, tres quarts del mateix. I és que molts dels mots que hi surten són, ja us ho podeu imaginar, propis del Vallès (Occidental i Oriental!), però no es tracta de paraules que es facin servir arreu de les dues comarques, sinó que són tan locals que el seu ús acostuma a limitar-se a una població concreta. Així doncs, potser no podem referir-nos, stricto sensu, a un parlar del Vallès, sinó a molts  parlars,  a moltes  particularitats lèxiques,  fonètiques i paremiològiques (les dites i les frases fetes), però el seu conjunt dota de personalitat les viles i les ciutats de les nostres comarques. La llengua, i la manera de parlar-la, és un patrimoni immaterial d’una comunitat, potser un dels més valuosos, i el Vallès també hi té molt a dir. Descobrim aquest parlar, utilitzem-lo, reivindiquem-lo i, sobretot, gaudim-ne. Que el català és tot estam.