Ramon M. Piqué (Lleida, 1980) va presentar El contracte. Cruyff, Carabén, Catalunya, a la Llar del Llibre, dimarts passat. No és un llibre només de futbol.
Un economista recull una holandesa que fa autoestop a la Costa Brava. Això canvia la història del Barça.
Té un punt de pel·lícula, no? És una d’aquestes coincidències felices que té la història i que et diuen que la vida és una moneda a l’aire. Perquè cinc minuts abans o després i potser no estaríem aquí parlant de tot això. Armand Carabén té una gran relació amb l’Empordà des de sempre. S’escapa sovint a veure Josep Pla i era un enllaç amb Josep Pallach, a l’exili. En una d’aquestes va enganxar la Marjolijn. I, per cert, era allà per una altra casualitat! Estava a punt de casar-se, però el promès treballava i li va dir que anés a la Costa Brava de vacances per no avorrir-se, amb les amigues i el seu germà. Aleshores coneix l’Armand.
I s’enamoren.
Tot va molt ràpidament, perquè es coneixen l’estiu del 68 i a l’hivern es casen. El 69 són les eleccions del Barça que porten el Montal a la presidència per un marge molt estret de vots i amb una intervenció bastant decisiva de l’Armand, que una altra casualitat fa que entri de gerent del Barça. Sense aquesta parella hauria sigut molt difícil que Cruyff hagués vingut. És un fitxatge molt difícil, hi ha moltes complicacions al voltant i molts enemics que volen que això no passi.
Com ho aconsegueixen?
La relació humana que hi ha entre aquests dos matrimonis acaba podent més que qualsevol altra dificultat. Tu imagina el que no hauria passat si el Cruyff no hagués arribat al Barça! Era un club molt trist que havia tingut certa connivència amb el règim i socialment molt gris, apagat, que té més llegenda que títols. Fa 14 anys que no guanyem la lliga. L’arribada de Cruyff canvia tot això.
Com era aquell equip?
La gent que el va veure jugar diu que no havia vist mai un equip de futbol a tanta velocitat. I això ho fa el Cruyff, però també el Michels, que ja feia una temporada que estava al club. Va ser l’inventor del futbol total. Això és una mica com el Beethoven i Von Karajan, que qui sap interpretar bé la partitura és Cruyff. I socialment, Cruyff és una icona mundial i porta el Barça a uns nivells de showbusiness no tenia.
Cruyff canvia per sempre Catalunya, escrius.
El Barça és un amalgamador de la societat catalana molt bèstia. I quan s’albira la fi del franquisme, arriba Cruyff amb aquests looks que sembla una estrella de rock. A Holanda i Europa ja és un mite. És el primer futbolista que és una marca en si, que comença a cobrar per contractes publicitaris, que és exclusiu amb les entrevistes. És una actitud de rebel·lió, de desobediència fins a cert punt. És un competidor que ens ensenya a guanyar. En un país on fotem manifestacions d’un milió de persones i no guanyem, però ens diem que tots anem amb la samarreta i que sortim als diaris, Cruyff ens diu que s’han de fer gols i guanyar. Aquest és l’exemple que ens dona al país. Canvia el xip “d’avui patirem” per “sortiu i gaudiu”. És un filòsof involuntari i aquesta és la seva bandera de la vida.
És un llibre de David Carabén, fill d’Armand i cantant de Mishima.
Podríem fer un exercici de nostàlgia i no serviria per a res. La meva intenció és projectar en el futur. És molt important que de l’actitud honesta, lleial cap a idees i cap al país, n’aprenguem coses. Els Carabén són connectors, fan que les coses passin. L’Armand entra per fer el 75è aniversari del Barça i connecta Miró, Espinàs i la intel·lectualitat catalana amb el club.
El seu fill és el comissari del 125è aniversari del Barça.
El David ha fet el mateix. Són gent amb una mirada molt ample que a vegades no tenim en aquest país, perquè la tenim encaixonada i quan veiem el que fa el de davant li fotem el dit a l’ull.
“El país atreu i genera talent amb la mateixa voracitat que el destrossa”, escriu.
Sí, en canvi, hi ha aquesta gent que no tenen carnet, i que a vegades estan com una mica per sobre i et saben ensenyar que el més important que és el Barça. Mentre tinguem gent així, estem salvats, perquè són gent que agafa el millor que tenim del passat, la nostra tradició, i la sap projectar al futur i la sap modernitzar. Òscar Dalmau amb el disseny, Arnau Tordera i Josep Montero amb la música...
No és un llibre només de futbol. El futbol és una excusa. És més aviat un llibre sobre el poder dels catalans del que som capaços de fer quan ens hi posem de veritat.
