Julià Guillamon (Barcelona, 1962) va treure la pols del seu rellotge d'esfera verda i corretja taronja
Benneton by Bulova, dels anys 80. Un pakistanès li va canviar la pila, però continuava sense funcionar. Al segon intent, va desencallar-lo magnèticament i el va posar en marxa. També es va desbloquejar alguna cosa en l'escriptor i crític literari de
La Vanguardia. Com si fos una màquina del temps, aquell rellotge va transportar-lo a la joventut. I es va posar a escriure a raig la crònica urbana d'una Barcelona preolímpica plena de bars carismàtics on s'ho va passar pipa i la sensació era que totes les portes estaven obertes. Els amics es cruixien de riure amb els textos. Ara són per a tothom perquè la narració es publica sota el títol
El rellotge verd (Anagrama), que presentarà dimarts a la Fundació Bosch i Cardellach, a les 19h.
"Amb la repressió tothom anava cagat i allò va ser una mena de can penja-i-despenja, ens vam beure l'enteniment. Ens va semblar que el món era la bomba. A casa, la meva mare no havia volgut que portés texans perquè eren ordinaris i tothom havia d'anar tocat i posat. I de sobte jo em preguntava per què havia de portar un rellotge metàl·lic si en podia tenir un de colors i anar amb una camisa verda i una corbata vermella", explica Guillamon per situar el llibre.
Els joves sortien cada dia als desapareguts Piolindo, bar Mas i Mas o Amagatotis. La discoteca Bikini que freqüentava l'escriptor seria impensable avui dia: enmig de la Diagonal, amb un minigolf a l'interior i dues sales, una de rock i una altra de salsa. En aquell ambient "noctàmbul i eclèctic" hi podien coincidir correctors, gent del món del teatre, infermeres del torn de vespre, jugadors del Barça i l'Espanyol, presentadors de TV3, Quim Monzó i el Loquillo.
El rellotge verd narra 15 anys de la vida de Guillamon, dels 14 als 30. Per tant, també passa pel Poblenou industrial on va créixer i pels estius treballant a la fonda de la seva mare a Arbúcies –on hi ha una bona comunitat de sabadellencs, per cert–. Hi coincidien cambrers de pagès i senyores de l'Eixample, "un contrast molt bèstia, una mena d'Hotel Fawlty", compara.
Es va arribar a dir que Barcelona era la ciutat del disseny, sorgien grups de rock cada dos per tres, les redaccions eren obertes als joves que volien escriure... "Era un moment bastant excepcional. Vaig tenir la santíssima llet que em va enganxar amb 25 anys", reconeix l'escriptor. Els Jocs Olímpics, però, van acabar amb la sensació que tot estava per fer. "Va ser una cosa fugaç, la il·lusió no es va consolidar. No ens podíem imaginar que aquell món canviaria, que el turisme s'ho ha mejaria tot, que la indústria productiva desapareixeria i que els teus germans grans moririen. No queda cap local amb personalitat, el Passeig de Gràcia és ple de creueristes...".
[caption id="attachment_326322" align="aligncenter" width="574"]
Bar Zig Zag, a Barcelona / Julià Guillamon[/caption]
Tot i algun copet de colze a les costelles d'aquesta Barcelona despersonalitzada, Julià Guillamon no ha volgut fer un llibre crític, sinó omplir literàriament " un espai verge" del qual no s'ha fet tanta memòria com a altres èpoques. Una crònica divertida i plena d'anècdotes, historietes i retrats. "No faig cap tragèdia, ni dic que ara el món no tingui coses bones. Jo si ara fos jove també m'ho passaria de puta mare. Cada generació sap trobar la manera".
