Ot Burgaya: "Era inimaginable arribar fins als Premis Gaudí"

El documentalista Ot Burgaya no acaba de creure's que dissabte pugui guanyar un Premi Gaudí. Hi opta per Sau: la memòria submergida, nominat a millor documental, una peça audiovisual que ha dirigit i guionitzat. "El que més feliços ens fa a l'equip és poder arribar al màxim de gent possible. Quan hi treballàvem estàvem únicament bolcats en què fos una història emotiva, de memòria col·lectiva i que interpel·lés, per tant, era inimaginable arribar fins aquí. El que hagi de ser, serà. M'estimo més no pensar-hi", apunta. El documental arriba als Gaudí havent estat guardonat al Festival Internacional de Cinema en Català (FICCAT). Ha estat emès a 3CAT i a RTVE i també es pot veure a la plataforma Filmin. S'ha projectat a un grapat de cinemes i ha estat rebut amb els braços oberts pel públic, especialment per les persones pròximes al desaparegut poble de Sant Romà, però també ha agradat a espectadors que no hi té res a veure. Això ha estat possible, segons intueix Burgaya, perquè el documental parla d'una història desconeguda d'un racó petit com Sau, però prou simbòlic perquè tothom el tingui en l'imaginari. L'aigua del Pantà de Sau amaga la desaparició d'un poble sencer i la construcció d'una presa amb les mans d'un miler de treballadors en condicions de vida i feina molt dures. Hi va haver accidents i, fins i tot, morts que mai no es van explicar. Però, alhora, com una cruel contradicció, l'aigua va generar vida en aquell territori. El documental aconsegueix filar diversos records de personatges que són testimonis únics d'aquells fets. Són imprescindibles les memòries escrites de Fèlix Jurado, ja mort, però que durant 10 anys va treballar en la presa. "És una història aparentment petita que parla d'idees universals que interpel·len: la recuperació de la memòria, el retorn a la infantesa perduda, l'enyorança, la injustícia, els fets no resolts i amagats... Són emocions que la gent es fa seves. Hi ha molts pantans i històries com aquesta", explica el documentalista sabadellenc. "Hi ha una inclinació genuïnament humana de tornar al passat. Un impuls que sentim en algun moment de la vida. Els records que oblides o reprimeixes, tard o d'hora, acaben aflorant perquè apareixen les ruïnes d'un poble o t'hi transporten una imatge, una olor o un soroll. El documental intenta això, fer aflorar un passat inabarcable, que no existeix", afegeix.