La guitarra de Juan Manuel Cañizares va enlluernar el passat divendres 17 de gener al públic del teatre La Faràndula. El sabadellenc és probablement el músic més notori de la ciutat, estendard i símbol arreu del món. I el primer guitarrista flamenc convidat per tocar amb la Filharmònica de Berlín. Amb la formació va interpretar el Concierto de Aranjuez de Joaquín Rodrigo (1939), un dels treballs que va presentar amb l'Orquestra Simfònica del Vallès. Obra mestra que ha determinat la carrera de Cañizares, que va acompanyar el genial Paco de Lucía en la gravació de la seva interpretació de l'obra de Rodrigo.
[caption id="attachment_329768" align="aligncenter" width="700"]

DAVID CHAO[/caption]
El virtuosisme de Juan Manuel Cañizares
La Simfònica va acompanyar de forma exquisida Cañizares, oferint un marc ideal on el guitarrista va poder recolzar-se per "pintar" tant les partitures de Rodrigo com les seves, ja que també va tocar el seu
Concert d'Al-Andalus, en honor al seu mentor i ídol Paco de Lucía. L'audiència va gaudir també de l'audaç interpretació de
Les trompetes de la mort de
Marc Timón, estrenada al Palau de la Música el 2021. Una creació excepcional on, a més a més de la simfònica, també va poder lluir-se el
Cor de Noies de l'Orfeó Català, dirigit per Montserrat Meneses. La direcció de l'orquestra va anar a càrrec de
Xavier Puig, director titular de l'OSV. Tot i que la cloenda va ser amb composicions de Cañizares, just abans van interpretar l'obertura de la
Feria Mágica de
Carles Suriñach. El retorn a casa de l'artista de Ca n’Oriac va ser un èxit, amb les entrades esgotades a platea i la devoció total del públic. Una audiència que tot i la solemnitat del lloc, se li va escapar algun "Olé!" celebrant el virtuosisme de Cañizares.
[caption id="attachment_329770" align="aligncenter" width="700"]

Al fons, el Cor de Noies de l'Orfeó Català
/DAVID CHAO[/caption]
El concert va iniciar-se amb el treball de Timón,
Les trompetes de la mort, una peça simfonicocoral creada a partir d'un text del llibre
Canto jo i la muntanya balla de l'escriptora
Irene Solà. Una obra grandiloqüent on es nota que Timón és compositor de música de cinema, tot i això, la peça destaca per sobre dels límits de les bandes sonores i té presència pròpia. Amb un inici que segueix el rastre de
John Williams i un tancament que s'apropa a les creacions més recents d'
Alexandre Desplat. Tot i viure a Los Angeles, Timón es trobava entre els assistents i es va apropar des de platea fins a l'escenari per rebre els merescuts aplaudiments del públic amb l'orquestra i el director.
La primera part del concert va acabar amb l'inoblidable
Concierto de Aranjuez, una de les obres més destacades del repertori de música clàssica espanyola. Peça que han interpretat dos dels músics més importants del segle XX; el reconegut
Paco de Lucía i el trompetista nord-americà
Miles Davis, a la seva obra de jazz fusió i sons ibèrics
Sketches of Spain. El sabadellenc Cañizares va oferir un tractament respectuós de l'obra de Rodrigo, que és un dels indispensables del seu repertori i ja havia tocat anys enrere amb el seu amic Paco de Lucía. Una alquímia controlada entre la guitarra de Cañizares i el gruix instrumental de la Simfònica, plena de canvis de compàs i moments apoteòsics com l'inconfusible
Adagio.
[caption id="attachment_329773" align="aligncenter" width="467"]

DAVID CHAO[/caption]
Una abraçada entre clàssica i flamenc
La segona part del concert va transportar al públic a les fires de Sevilla amb
Feria Mágica del compositor barceloní
Carles Suriñach, una obertura breu, però impactant que Suriñac va crear el 1956 per a la
Louisville Orchestra, amb ritmes flamencs i sagetes barrejades amb un caràcter americà, marcat per la seva rica orquestració.
[caption id="attachment_329772" align="aligncenter" width="700"]

DAVID CHAO[/caption]
Concierto Al-Andalus és una obra que neix de la pèrdua, a la memòria de Paco de Lucía, una abraçada entre el flamenc i la música clàssica. Una unió que sorgeix de la naturalitat; aquells que van estar atents potser van observar els somriures que Cañizares va dedicar als membres de la Simfònica. Una connexió genuïna entre els músics i el guitarrista; en una obra profundament personal en record d'un amic difunt i l'experiència personal i artística compartida. El segon moviment,
Liberamente rubato expresivo, és una solemne marxa fúnebre que contrasta perfectament amb les buleries del primer. L'últim moviment és un homenatge definitiu ple de referències als treballs més coneguts del músic d'Algesires. Un tancament excepcional on els matisos d'
Àngel Muñoz i
Charo Espino a les palmes i el seu sentit taconeig van aixecar al públic dels seus seients.