L’Orfeó Català, el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana i l’Orquestra Simfònica del Vallès, sota la batuta de Xavier Puig, afrontaran aquest divendres la Missa solemnis, de Beethoven, una obra de complexitat estratosfèrica a tots nivells. Beethoven rebutjava els dogmes i la religió institucionalitzada, i aspirava a una relació directa amb Déu, “d’home a home”. Aquesta actitud reflecteix el seu esperit d’autosuperació i converteix aquesta missa en un missatge universal cap a la humanitat. Parlem amb Xavier Puig (Cervera, 1973), actual director titular de l’Orfeó Català per a conèixer els detalls d’un dels programes més ambiciosos i destacats de tota la temporada 2025-26.
Aquesta Missa és una de les fites més importants de la seva carrera?
Segurament sí. És una de les partitures més complexes, immenses i extremes per a cor, però està dins del meu camp preferit: la música simfònico-coral, on em sento còmode. Recordo un professor que em deia que hi hauria quatre obres que em canviarien la vida: el Rèquiem de Mozart, el Rèquiem alemany de Brahms, la Missa en Si menor de Bach i, naturalment, la Missa Solemnis de Beethoven.
Quins reptes logístics i musicals ha suposat preparar-la?
El repte ha estat enorme i ha calgut una planificació molt acurada amb l’Orfeó Català i els professors de cant, perquè vocalment i tècnicament és molt exigent. Hem assajat fragments amb octava baixa i fins que no els dominàvem del tot, no els hem posat en veu. Hem treballat parcials, semicors… Tant al cor com l’orquestra ens ha fet créixer artísticament. De fet l’OSV no l’havia interpretat mai. I l’Orfeó Català no la cantava des de 1962; l’actual generació és la tercera que la interpreta des de la primera ocasió, el 1927.
Per què s’ha tornat a fer ara amb l’Orfeó Català i no d’aquí a dos anys amb l’efemèride del bicentenari de la mort de Beethoven i el centenari de l’estrena a Barcelona?
Perquè amb volíem tenir-la preparada per quan L’Orfeó Català la canti a partició de Gustavo Dudamel, amb ell, en el seu comiat com a titular de la Filharmònica de Los Ángeles els dies 20, 21 i 22 de febrer de 2026, al Walt Disney Concert Hall de Los Ángeles.
Quan temps ha trigat en estudiar-la i quina planificació ha seguit fins a muntar-la?
És una d’aquelles obres que t’acompanya sempre, però estudiar per a interpretar-la, ben bé des de l’estiu. Primer, de manera fragmentària guixant la partitura, analitzant-la i centrant-me en determinats detalls. I a partir de setembre, amb els assaigs amb l’Orfeó Català, vaig centrar-me molt en les parts corals i després en les orquestrals. Finalment hi vaig sumar els solistes i poc a poc s’ha anat muntant tot.
Una de les característiques rau en els contrastos acusats: del pianíssim al fortíssim acusat, del cant gregorià a lirisme i l’ornamentació, del registre greu a l’agut, dels ‘tutti’ massius a passatges de cambra... quin és el número més difícil de treballar?
Per al cor, sens dubte, és la gran fuga Et vitam venturi saeculi del final del Credo que primer adopta un tempo moderat però després passa un tempo més viu posant al límit de les capacitats en resistència, força i tessitura, a més amb un tractament molt instrumental de les veus. Però tota l’obra és molt difícil també a nivell rítmic perquè hi ha molt contrapunt i pocs passatges homorrítmics i a l’uníson.
I per a l’orquestra?
Doncs, potser, els sons de guerra que apareixen al Dona nobis pacem, amb el fugat en tempo Presto al darrer moviment, l’Agnus Dei. Però, en general, l’orquestra té molta feina al llarg dels vuitanta minuts de durada, sense pausa, només amb el descans entre els cinc grans moviments que la componen.
Més enllà de les dificultats tècniques, idiomàticament també és molt variada i bascula de l’exaltació i l’expansivitat màximes a la intimitat i el recolliment més profunds, passant pel dubte, angoixa o, fins i tot, exigència. A parer seu, quin és el moment més corprenedor?
N’hi ha diversos però personalment em quedo amb la màgia de l’Et incarnatus est del Credo perquè és un dels moments més inspirats de tota la producció de Beethoven.
Recordem que Beethoven la va compondre quan ja estava completament sord. Què voldria que el públic s’endugués interiorment de l’experiència d’aquesta missa tan complexa i densa?
Que el públic entengui què vol transmetre Beethoven a través d’una música plena de bellesa, brillantor i introspecció. És una obra que emociona, el Beethoven més personal. Ell mateix la considerava la seva millor composició. I, sobretot, que s’enduguin les ganes de tornar-la a escoltar, perquè és el Beethoven més espiritual i ens parla encara avui amb força i veritat.
