El prestigiós compositor Howard Moody va encaixar la mà de Simon Gronowski per prometre-li que convertiria en una òpera la seva vida. La història d’un nen d’11 anys –ara en té 93– a qui la seva mare va empènyer cap a fora d’un tren que anava en direcció a Auschwitz per salvar-lo d’una mort assegurada, el 19 d’abril de 1943. Ell va poder escapar bosc a través, mentre que la seva mare i la germana van ser assassinades. El seu pare va morir desesperat dos anys després. Malgrat tot, Push! és una òpera optimista, com reivindica Moody.
Va complir una promesa, per això som aquí.
Vaig conèixer el Simon quan va venir a la presentació d’una de les meves òperes, Sindbad, fa 10 anys a Brussel·les. Em va explicar la tragèdia de la seva família. Mentre m’ho explicava, em va dir Ma vie n’est que miracles! (la meva vida no són més que miracles). Li vaig demanar que m’escrivís en un paper aquella frase, que guardo com una de les meves possessions més preuades. Vaig pensar que aquella gràcia i aquell optimisme eren increïbles. Li vaig dir que escriuria la meva pròxima òpera sobre la seva història.
Ha de ser tremendament optimista el Simon!
Sí, molt. Per ell era molt important que l’òpera tingués un final positiu. A qualsevol peça, especialment si és sobre una comunitat amb un tema intens, crec que la gent necessita un element musical dramàtic al final, una expressió de sentiments. I això encaixa molt amb el seu optimisme envers l’amistat, l’alegria, la unitat i l’esperança. Amb la creença que tots tenim la capacitat de salvar la vida a algú.
De quina manera es pot convertir això en una òpera?
Tot parteix d’una investigació que va anar més enllà d’Europa el 1945. Hi ha molta similitud entre aquesta història i tantes altres dels nostres temps, i de 100 anys enrere també. Són patrons repetits de comportament. Aquí hi havia un fil molt clar i dramàtic de gent sent detinguda injustament que, per virtut i sort, acaba sobrevivint. Així que vaig conèixer el Simon, em vaig posar a llegir relats de Bòsnia i Ruanda.
Hi ha un personatge molt important a l’obra, el guardià.
El Simon va conèixer un home, que li va explicar que el seu germà havia estat un dels guardians que l’havia empresonat al tren en direcció a Auschwitz. Aquell home estava a punt de morir, malalt a l’hospital, i volia conèixer el Simon.
Per què?
Volia que el Simon el perdonés.
I ho va poder fer?
El va anar a veure a l’hospital. Quan li va haver demanat perdó, va perdonar aquell home que havia estat el guardià que l’havia posat a dins del tren. Aquest fet és molt poderós a dins de l’òpera. Això fa que tota aquesta història sigui molt més que una seqüència d’esdeveniments.
Què sentirà el públic que presenciï l’òpera?
Tot el que puc dir és que cada vegada que s’ha representat aquesta òpera la gent sent que la seva vida és més rellevant. Aquelles persones que no estan acostumades a veure realitats com la que s’explica a l’òpera acaben colpides, per la música i les relacions de la història. Això és l’òpera. I crec també que, quan el Simon es troba entre el públic, com passarà a Sabadell, veure la persona amb qui s’inspira la història és una experiència única. Si aquesta és com les altres produccions, que crec que ho serà, les respostes són molt fortes. Espero que arribi al cor. Aquest és el motiu d’escriure música.
Has pogut percebre com sona la teva òpera en català?
Sí, em van enviar una gravació de com assajava el cor. Sonava fantàsticament bé en català. Escoltar la meva música en un altre idioma és realment emocionant. Recentment, m’ha passat a Noruega, on tenen un idioma que tampoc no parlo. És increïble. Amb pocs canvis rítmics amb la música s’encaixen el nou ritme de les paraules.
