El terrassenc Carles Ortiz (1974) és una de les figures sobre les que pivotava l’antiga Associació Amics de l’Òpera de Sabadell com a director d’escena i ocasionalment com a tenor en paper primaris, a més de corista. L’any 1996 ja va participar en la primera convocatòria de l’Escola d’òpera i l’any 2002 va debutar com a director d’escena amb Madama Butterfly, de Puccini. Onze anys després, torna a encarregar-se de la direcció d’escena de la producció de la Fundació Òpera a Catalunya Nabucco, de Verdi, acompanyat pel seu soci professional, l’escenògraf Jordi Galobart, i, en aquesta ocasió, amb el suport de Jaume Sangrà com a assistent en escena.
Fa 23 anys que dirigeixes escènicament moltes de les produccions de l’antiga AAOS i ara a la FOC, a més d’altres teatres espanyols. Quantes produccions has dut a terme?
Unes 60, 31 de les quals eren noves. Cal comptar que en el cas de l’antiga Associació Amics de l’Òpera de Sabadell i ara la FOC he pogut dirigir una mateixa producció al cap dels anys.
Com comença el procés de la direcció d’escena i la construcció de l’escenografia?
Cal conèixer l’obra i la partitura, l’ambientació i els personatges, per tal de plantejar-me què hi puc aportar jo i com els puc caracteritzar. Després necessito conèixer l’espai on es mouran tant a nivell dels teatres com les idees de l’escenògraf. En la majoria d’ocasions he treballat amb en Jordi Galobart que ja ens coneixíem i d’alguna ja sabem per evolucionarà. En tot cas, sempre és fonamental buscar la idea central que em lligui les escenes i compartida amb l’escenògraf. I en el meu cas, avantposant el text i el que ens vol explicar l’autor a l’estètica personal que pugui tenir.
Una de les dificultats i un dels majors mèrits de la vostra tasca és adaptar els mitjans que teniu a uns teatres de mides i recursos tècnics diferents.
Sí, és una mica mal de cap perquè a vegades has de descartar idees o buscar altres maneres de dur-les a terme; però aprens a ser flexible i idear moviments que es puguin adaptar a tots els espais. Quelcom que, al llarg dels anys i amb l’experiència ha estat més fàcil perquè en conèixer els diferents teatres ja treballen molt orientat en la mobilitat dels personatges, del cor, etc. A la FOC hem de trobar elements versàtils, fàcils i ràpids de muntar, sobretot, perquè només tenim dos dies o només per muntar i desmuntar.
Nabucco és una òpera de gran força i moments de teatralitat. No obstant això, com altres títols de l’època peca d’un considerable estatisme. Com solucioneu aquest handicap?
Buscant l’expressivitat corporal, per exemple amb un joc de moviment de braços que no quedin immòbils i tensos però tampoc sigui excessiu, que flueixi l’energia que motiva al personatge: si està enamorat, enfadat, indecís... el cantant no ha de pensar només amb la vocalitat i allò que canta si no la motivació del que li passa al seu rol. A vegades canten passatges plens d’ornamentació o molt espectaculars però estan massa quiets, rígids. Cal trobar el punt de moviment que acompanyi això sense destorbar. En aquest sentit, la meva formació com a cantant m’ha ajudat molt a l’hora d’exigir i plantejar reptes en el moviment i expressió corporal .
Encara que en l’àmbit escènic és una reposició del muntatge de fa exactament onze anys, quines claus seguiu l’enfocament actual o no hi ha diferències substancials respecte el vist el 2013?
La principal diferència serà el vestuari que és nou i inspirat en la Mesopotàmia antiga, clàssic però no kitsch. Se’ns va demanar que fos una reposició del mateix decorat que s’ha restaurat i modificat el color passant de marronós a gris granit. És a dir, també ha tingut el seu procés de posada apunt i mantenim el terra com a tauler d’escacs i marc conceptual per on es mouen els personatges, les intrigues polítiques i del poder ja que concebo Nabucco com un joc de estratègia. A més cal tenir en comptes que sempre hi ha petites modificacions en el moviment dels cants ni que sigui perquè, ells també aporten la seva perspectiva i encarnació o bé perquè quan tornes a elaborar una posada en escena matises elements perquè ja no ets el mateix director de fa una dècada, tens més experiència, idees, pots conèixer més als cantants...
A banda del tauler d’escacs, quin elements estructurals hi haurà?
Les òperes de Verdi tenen moltes escenes i nosaltres intentem fer coses senzilles i clares perquè siguin comprensibles per tothom i fàcilment adaptables als escenaris. Per tant, és un espai únic on pugen i baixen elements per diferenciar les escenes. Per exemple, la porta del temple, una paret dels palaus de Babilònia, les portes que separen les estances d’Abigail i Nabucco.
