La Llar del Llibre porta bons records a l’escriptora Marta Orriols (1975, Sabadell), que des de fa més de 20 anys viu a Barcelona. De petita, freqüentava el local del Passeig acompanyada del seu pare, que és qui la va introduir en el món dels llibres. Hi remenava novel·les i triava quines volia de regal d’aniversari o de Nadal. Estudiava al Sant Gregori abans de fer el salt a l’Enric Casassas. Però va ser a durant la secundària a l’institut Ferran Casablancas quan va descobrir el poder de la literatura i, concretament, de Mercè Rodoreda. “Vaig pensar que, ostres, es poden explicar coses molt profundes d’una manera que sembla fàcil, però que no ho és. Recordo que La plaça del Diamant, que devia ser de lectura obligatòria, va ser un gran descobriment”, explica Orriols. Qui ho diria que aquella adolescent que feia faltes d’ortografia en castellà seria una de les veus literàries del país, traduïda a una quinzena d’idiomes.
Però no cal anar tan enrere. Orriols tenia una feina d’oficina i no va saber que seria escriptora fins poc després d’entregar l’original del recull de contes Anatomia de les distàncies curtes (2016) a un editor. “Em va dir que tenia fusta d’escriptora. Em va fer veure que servia per això”, recorda. “Llavors ja ha anat tot seguit”, afegeix.
Tot el que ha anat seguit des d’aleshores és, primer, l’èxit d’Aprendre a parlar amb les plantes (2018), Premi Òmnium de Novel·la, traduït i venut a tot el món. “No m’esperava que passés el que va passar. Era una novel·la que parlava de la pèrdua. I pensava que no interessaria el tema. T’adones que costa posar paraules a coses difícils d’expressar, però que tots les pensem. Suposo que ve d’aquí l’èxit”, comenta.
Després, Dolça introducció al caos (2020), La possibilitat de dir-ne casa (2023) i, finalment, A l’altra banda de la por (2025), que dijous presenta. Si hi ha un fil invisible que uneixi totes aquestes novel·les són les contradiccions. “Crec que l’ambivalència de sentiments és la cosa que ens fa més humans, que ens pot caracteritzar a tots. Dir una cosa i pensar-ne una altra. Com som quan estem sols i quan estem amb algú altre...”. D’altra banda, totes les novel·les tenen protagonistes amb oficis molt vocacionals: una restauradora del MNAC, una corresponsal, una neonatòloga, una fotògrafa... “Em va molt bé per dibuixar el personatge. Però si tens la sort que tens una feina que t’agrada, crec que la professió és una cosa que et defineix molt”.
Entremig de tot plegat, una circumstància personal. La mort de la parella fa que es plantegi les seves prioritats i es llança a la piscina de la literatura, sense saber si hi hauria pàgines a dins que esponjarien la caiguda. “Deixem de fer les coses per por. I a vegades és tan fàcil com provar-ho i, si no surt bé, suposo que t’hauràs d’anar buscant la vida. Però està bé travessar la por, llançar-se a la piscina”.
La por és el tema que precisament marca la seva darrera novel·la. “I mira que jo volia reflexionar sobre l’amor. Imagina’t! Però sí, una de les pors més grosses que tenim és estar sols, no tenir ningú al costat. Parlo de pors irracionals, col·lectives, de les pors personals de la protagonista”. La Llar del Llibre on buscava històries ara acull les seves. És plena de família i amics, sense cadira per a la por.
