Normalment, una entrevista requereix un petit esforç per guiar la conversa, és fonamental crear un ambient còmode. Però els periodistes Joan Maria Pou i Albert Om llisquen amb espontaneïtat, no es tallen, despatxen complicitat, les seves interpel·lacions són assistències de gol. En definitiva, només cal parar l'orella. És exactament el mateix que les converses del pòdcast Què t'ha passat?, que graven mensualment al restaurant i cocteleria Jok. El diumenge en porten l'espectacle a Espai Cultura de Sabadell, de la mà d'UiU Promotors. Prometen "moments impactants".
Com sorgeix Què t'ha passat?
Joan Maria Pou: Quan ens van confinar, l’Albert dirigia i presentava Islàndia. Durant tres mesos vam compartir antena: ell feia el programa des de casa seva, jo des de l’estudi. Els primers minuts els dedicàvem a xerrar una estona, reflexionàvem, comentàvem coses que havíem vist o sentit les últimes hores. El retorn de l'audiència va ser preciós, un dels més millors de la meva carrera. Després, quan l’Albert va marxar de RAC1 —bé, el van fer fora—, continuàvem veient-nos i a mi m'anava bullint l'olla. Pensava que podríem fer alguna cosa només nostra, petitona, que tingués a veure amb converses tranquil·les, amb la nostra manera de veure la vida. Allò va quedar en el disc dur.
Albert Om: El Joan Maria és un dels socis del restaurant i cocteleria Jok, on ja es graven altres pòdcasts. Ens vam reunir un dia i amb una sola conversa vam tenir clar que es diria Què t’ha passat?, que no volia dir res en concret, és un contenidor on cap de tot, i que la condició seria no saber prèviament què explicaria l’altre. D’aquella manera tan poc preparada ha sortit una cosa que per tots dos és fantàstica.
J. M. P: Va néixer sense Power Point. 'Què t'ha passat?' és un paraigua sota el qual cap tot, és una pregunta que es pot respondre de 5.000 maneres.
Després de tants anys d'amistat, encara manteniu la capacitat de sorprendre l'altre?
A. O: Sí! De fet, diem que aquest pòdcast és una manera de celebrar els 25 anys d’amistat. Hem passat junts moltes coses personals i professionals, i això ens dona una confiança enorme. Hi ha coses que em diu a l'escenari que no li toleraria a ningú més, però entre nosaltres hi ha aquesta llibertat. Ens podem dir de tot sense fer-nos mal.
J.M.P: No crec que ho pogués fer amb gaire gent més. Ens podem enfotre'n perquè ho fem des de l'estima absoluta, no hi ha voluntat d'escarni, sinó complicitat. Des del primer dia, no em preguntis per què, vam trobar el to. És una defensa de la conversa tranquil·la. No som dos predicadors, no hi ha crits, no és destructiu. Simplement, dos amics que xerren. Cada dia aconsegueix sorprendre’m. Si em sorprèn a mi, imagina’t l’oient.
A. O: Surt una part del Joan Maria que, per a moltes persones, és amagada.
J.M.P: Algú, amb pretensions d'elogi, m'ha dit que no semblo jo. Bé, tot plegat és contracultural. En aquest moment que tot és crit i soroll, reivindiquem el to, la calma i la complicitat.
Posem a prova aquesta complicitat per dir-vos el nom del porc sense ofendre-us?
J.M.P: Tu saps que l'Albert té un llibre que es diu El nom del porc [Els 533 millors insults i disbarats de 20 anys de democràcia]?
Sí, sí! [No].
A. O: No devies haver nascut.
J.M.P: A més, va guanyar un premi de sàtira, no? De Sabadell.
A. O: Ara contestem, eh? Però deixa'm dir que Sabadell és especial perquè hi havia viscut i treballat. Hi tenim molts amics el Joan Maria i jo. I de fet vaig fer-hi el pregó l'any 2000, ara fa 25 anys. Justament l'any que ens vam conèixer.
Quina virtut admireu de l'altre i quin defecte li teniu identificat?
A. O: En el terreny professional, quan el Joan Maria agafa la paraula, no el pots deixar d’escoltar, perquè sap mantenir l’atenció amb la manera que narra, com explica les coses. Això és molt important quan expliques històries en un pòdcast i quan narres futbol. Si vols parlar ara tu, Joan Maria, jo em penso un defecte.
J.M.P: La mirada que t’aportarà l'Albert sempre valdrà la pena. Jo, per exemple, soc aquí en un parc, no? Hi ha tres coses que diràs: 'Hòstia puta, jo no ho havia vist, això!'. I ell te les explicarà bé i segurament hi posarà un parell de dades interessants. Aquesta mirada pot ser política, cultural, social, anecdòtica, cultural o esportiva. I això sembla una tonteria, però no ho és perquè li permet fer un programa de tele com El convidat o El club o qualsevol secció. És una cosa bastant excepcional que sempre t'aportarà.
A. O: I el defecte... Un que ens uneix és que no estem d’hòsties. Si una cosa no ens agrada, ens incomoda, o el tema grinyola, se’ns nota. És molt difícil que puguem amagar, tant l'un com l’altre, una incomoditat que a vegades la bona educació ens hauria de fer dissimular una mica més.
J.M.P: Jo afegiria que l’Albert —i això és una cosa que a mi també m’han dit— a vegades té ben construïda la muralla aquesta de persona aparentment freda. Emets uns senyals cap enfora... Una protecció que serveix molt. Pot ser un defecte o una virtut en funció del moment.
A. O: L'anàlisi, deunidó...
Què teniu preparat per a l'espectacle de diumenge?
J.M.P: Els teus lectors han de saber que diumenge és 12 d’octubre, i que, si venen a veure’ns al teatre, l’Albert explicarà coses sobre les seves relacions amb Espanya fins ara. Vull dir que hi haurà moments i imatges impactants sobre l’escenari, i ho dic de debò.
A. O: Intentem fer el xou específic en el lloc on anem. Hi haurà molt de Sabadell a l'espectacle perquè hi ha coses que ens hi uneixen. A més, serà el dia de la Hispanitat. Veurem quina relació té cadascú amb aquest dia. Jo puc dir que he servit a Espanya. Tu no ho pots dir, no, Joan Maria?
J.M.P: No, no. Tu has servit Espanya i has estat denunciat per ultratge a Espanya. Suposo que llavors una cosa equilibra l’altra.
