Andrés Salado, director de la Simfònica del Vallès: "Soc dels que defensen el reggaeton"

L'orquestra sabadellenca té una nova batuta energètica, carismàtica i plena d'idees

Publicat el 18 de setembre de 2025 a les 14:55

Andrés Salado (Madrid, 1983) no només aportarà idees, talent i experiència internacional a l’Orquestra Simfònica del Vallès. Segur que el seu carisma desbordant i l'energia positiva s’hi notaran d’alguna manera. Divendres debutarà com a director titular a la formació amb la Patètica de Txaikovski, amb Raquel Lojendio com a soprano. L’enganxem conversant amb l’equip de comunicació de la companyia.

Pot ser que t'acabi de sentir parlar en català?

Pot ser, pot ser! En parlo una miqueta, però em fa vergonya! N'estic aprenent i ho entenc tot, si vols em pots fer l'entrevista en català.

Quin és el potencial de la Simfònica que t'atrau per venir aquí a dirigir-la?

Em pot fer créixer i alhora puc fer créixer, i això em motiva. Però una de les coses més espectaculars d'aquesta orquestra és que et fa entendre que el més important per posar-se al capdavant d'un projecte artístic és la humanitat. És una cosa extraordinària en el món de la música clàssica, carregat de relacions institucionals i lobbys amb un alt índex d'altivesa i arrogància... Hi ha molt treball, educació i generositat. Això es nota molt fent música. És de les coses que més m'atrau, juntament amb l'enorme gresol de projectes que fa.

És una orquestra que un dia et toca rock amb The Who i l'endemà acompanya l'òpera.

Còmics, pel·lícules, videojocs, gires per Catalunya... És un projecte realment extraordinari i crec que, qualsevol director o solista que s'hi suma, es queda al·lucinat per la projecció i l'energia que irradia cada membre de la família.

Aquest ampli ventall de projectes, doncs, no t'espanta sinó que et motiva?

A vegades la Simfònica està simultàniament a dos llocs, això només ho he vist a la Filharmònica de Viena! Però bona pregunta. Tanta activitat et pot estressar o hiperventilar. Però és important recalcar que com més activitat, més equip. Som un equip que treballa amb compromís per a l'expansió de la cultura, l'experimentació i les noves tendències.

Quin és el repte que assumeixes perquè la formació millori?

El gran repte és millorar el nivell artístic en cadascuna de les representacions. Si treballes tant i tant, pot ser que decaigui el nivell artístic, de concentració i de responsabilitat. També crec que els artistes clàssics tenim el problema que ens pensem que si sortim de Txaikovski, Rakhmàninov o Beethoven, no és la mateixa qualitat. Això no és així. Aquesta orquestra fa moltes bandes sonores, aquest any en farem de pel·lícules de dolents! Hans Zimmer, John Williams... Això té una altíssima qualitat, com també la música dels còmics o del gran negoci del segle XXI, del qual me'n considero consumidor, els videojocs. Si som capaços de trobar l'equilibri entre qualitat i difusió, marcarem la diferència.

A banda de videojocs, amb què més desconnectes?

Soc un gran amant de la lectura. M'encanta el silenci en un món marcat pel... com es diu 'ruido'?

Soroll!

Buf! Encara és difícil, nivell B1. Doncs el silenci és un dels meus reptes personals en un món de tant soroll i xarxes socials, de les quals em considero un enganxat de la vida...

Acabo de veure que tens 22.000 seguidors a Instagram. Ets un personatge popular!

Sí, però perquè he estat a televisió i he estat molt col·laborador a la ràdio... He estat al programa més icònic de RNE, de Pepa Fernández, la Jordi Hurtado de la ràdio, amb quasi un milió d'oients. He après i crescut amb Carles Mesa, Olga Viza, Elisenda Roca, Carlos del Amor... M'ha donat visibilitat i m'ha permès divulgar la meva passió per la música. Però això de les xarxes m'atrapa, perquè quan tregui el mòbil estaré 15 minuts en un racó mirant qui m'ha etiquetat, qui m'ha escrit, quants likes tinc... És una autèntica xacra.

Em parlaves d'aficions per desconnectar...

M'agrada molt la muntanya i faig molt esport, no per ser un musculitos, sinó perquè allibero molt estrès. Ah! I una cosa molt important, tots els meus amics són de fora del món de la música. Són de tota la vida. Intento desconnectar de l'escenari i d'això [agafa la batuta]. És com el lado oscuro, surt una part de tu que ha d'estar present perquè si no aquest món et menja. En els meus moments de desconnexió m'agrada molt jugar a ser el nen que tots portem a dins.

Quina música consumeixes?

Uh! De tot, menys clàssica.

Sí? De debò?

Tinc llistes d'Spotify de coses que ni t'imagines. A veure, estimo la clàssica, és la meva vida, la meva professió i m'emociona molt connectar amb aquest nivell tan profund de l'ànima. Però soc dels que defensen el reggaeton. Tota la música té el seu nínxol, la seva missió en el món, encara que sigui flirtejar, perrear, emborratxar-se, divertir-se, saltar en festival amb amics. M'agrada tota mena de música. Soc amant de Sigur Rós, un grup islandès que fa concerts enmig de les cabres i escoltes la seva música i dius... Estàs fumat? M'agrada Muse, Ed Sheeran, el rock espanyol dels 2000.. Quan vinc de Madrid a Barcelona conduint, la manera d'evadir-me de l'univers és posar-me tota mena de playlist i deixar que l'algoritme em porti a nous llocs.

Com s'atrau nou públic, i sobretot jove, als concerts?

Crec que sent molt proper i demostrant que no hi ha un mur entre l'escenari i el públic. En els concerts de rock o als festivals, el públic sent que sobrepassa la quarta paret, sent que l'artista canta la cançó per a ell. Perquè balla, es diverteix, l'alcohol fa els seus efectes... En la clàssica, passa sovint que no et sents dins del que passa. Perquè hi ha molts prejudicis, es pensa que és molt elitista, que és cara, que és un conyàs... Ai, si la gent tingués les oïdes una mica més obertes! Jo he viscut a Viena i el públic va l'òpera i va a veure Shakira, Tomatito o a una sessió techno. I això és el que hauríem de buscar, que la gent s'obrís més.

Com es fa?

Estem preparant La patètica de Txaikovski i les últimes cançons de Strauss. Estic segur que impressiones a qualsevol persona a qui li expliques que són obres de mort, un llegat perquè els seus autors van morir just després. No m'agrada gens parlar d'educar el públic, el públic farà el que li doni la gana, només faltaria! Però sí que crec a intentar motivar el públic per atraure'l cap a una cosa que el pot impressionar. Agafant el micròfon, baixant a saludar, vestint-se diferent, portant-los imatges, olors, colors, deixant-los que visquin l'experiència de l'escenari... Si hi ha una orquestra en aquest país que ho pot fer és la Simfònica.

Com és que acabes al capdavant, també, de l'Orquestra Nacional de Costa Rica?

Això m'agradaria saber a mi també... Perquè Sabadell i San José estan exactament a 8.700 quilòmetres, a 12 hores de vol i a 8 hores de diferència horària. Però val la pena. M'ho vaig pensar molt, perquè és una altra història, ets director artístic de l'orquestra nacional d'un país sent estranger. Si et soc sinceríssim, volia agafar una mica d’oxigen de la música clàssica europea i és un projecte amb molta capacitat de creixement. Estan molt lluny de la Simfònica, però molt propers, perquè són d’una grandíssima qualitat humana. Passats els 40, estic en un moment en què valoro moltíssim més la tranquil·litat de treballar amb gent a qui estimo i admiro. Soc al lloc on vull ser.