L’Estruch és un dels equipaments de Sabadell per on passa més gent al llarg d’un dia, unes 800 persones de mitjana entren en aquests 9.000 metres quadrats al barri de la Creu Alta. És un petit poble cultural d’artistes, estudiants, tècnics, treballadors municipals, clients del bar... Aquest espai cultural, que porta per cognom Fàbrica d’Arts en Viu, fa 30 anys va ser el primer centre de creació de tot l’Estat i encara és el més gran. És un teatre, una carpa de circ, una sala d’exposicions, una nau per a la construcció escenogràfica, 10 sales d’assaig, una sala multimèdia que permet videomapping, bucs insonoritzats, cinc tallers, una cafeteria i 14 places d’allotjament –el mateix que ofereix una petita masia–. Al llarg de l’any, no paren de passar-hi coses: “Tenim unes 90 residències professionals i entre 120 i 130 projectes locals cada temporada. Acollim uns 600 alumnes a l’any i, en total, som uns 30 treballadors, entre personal municipal i extern”, contextualitza la directora, Mireia Llunell. “Per Sabadell suposa una riquesa cultural enorme i per a la Generalitat som un equipament estratègic de país”, afegeix.
A l’Estruch, més enllà de ser un teatre municipal amb programació pròpia, s’hi fan tantes coses que un dels reptes que ha afrontat en els darrers anys ha estat el de saber-se explicar a si mateix davant la ciutat. Però, a risc de ser simplista, és fàcil resumir-ho: abans era una fàbrica tèxtil, ara s’hi fabriquen espectacles i projectes artístics, la majoria de vegades des de zero. Per a artistes, companyies i entitats locals és casa seva; per als artistes de fora és un hotel temporal, a vegades de mesos, per preparar espectacles que després triomfaran per tot el món. Els sabadellencs se’n poden beneficiar anant a veure el procés de creació gratuïtament i fins i tot interactuant amb els creadors. “Les convocatòries professionals reben unes 350 sol·licituds de projectes per només 20 places, repartides per arts visuals i escèniques”, diu Llunell. Aquest any han arribat propostes de, més enllà de l’Estat, França, Itàlia, Anglaterra, Bèlgica, Canadà, Senegal...
També s’hi fan treballs de mediació. Per exemple, l’artista Frank Trobok va fer una performance amb cinc dones que havien treballat en el tèxtil del barri de Torre Romeu i, després, l’Isa Fontbona va agafar aquest treball i el va posar en diàleg amb alumnes del batxillerat artístic de l’Institut Vallès, que en van fer una coreografia.
“Què fan avui a l’Estruch?”
Tants artistes i tan diversos suposen un caldo de cultiu artístic on els creadors es nodreixen els uns dels altres perquè s’interessen, intercanvien opinions, es van veure als assajos i coincideixen a espais comuns. A Llunell, com a directora, li agradaria arribar un punt més enllà i aconseguir que els sabadellencs, com qui s’acosta al cinema per saber què pot anar a veure, tinguessin el costum d’entrar a l’Estruch per gaudir de la programació del dia a dia. “M’agradaria que la gent vingués espontàniament, que se sentís que l’espai és seu, mirés què passa a cada sala i pogués entrar a veure els assajos. Què fan avui?”, comenta, i afegeix: “M’encanta veure que hi ha adolescents que venen a gravar-se com ballen per fer Tik Toks, que no deixa de ser un procés de creació artísic. O m’encanta que vinguin joves a l’espai exterior, perquè com que som curiosos per naturalesa, un dia entraran a dins a veure què s’hi fa”.
Una tarda a l’Estruch
Si entrem a l’Estruch per verure què s’hi fa, ens trobem l’actor sabadellenc Jaume García Arija sortint just després de preparar un espectacle. “Tenim molta sort perquè si no, seria impossible assajar moltes coses. És un suport al qual hem d’estar agraïts”, expressa.
“L’Estruch ens va acollir quan érem unes joves somiadores, i va ajudar el projecte a tenir nom i estructura”, explica Laia Vila, de l’associació de teatre i dansa Petit Món. “Si no ens oferissin l’òportunitat de continuar creant amb estabilitat, molts projectes culturals i de ciutat moririen”, imagina l’artista, que alhora destaca les connexions i les sinèrgies que s’hi formen. Fa poc que a l’Estruch hi han viscut durant dos mesos els alumnes de l’Escola d’Òpera de Sabadell, que han estat preparant Les noces de Fígaro. “Per a nosaltres un espai com aquest, un nexe d’artistes i art on passen tantes coses a la vegada, és molt important”, diu Òscar Lanuza, director general de la Fundació Òpera a Catalunya. L’entitat hi assaja escènicament les òperes i hi construeix escenografies.
A la flamant Vela, l’única municipal de tot l’Estat, assaja la companyia francocatalana de circ Non Sin Tri. De sobte, dos dels artistes es posen a conduir monocicles amb dos companys enfilats a les seves espatlles, una mena de castell sobre roda. “Sense la complicitat de les fàbriques de creació seria impossible tirar endavant les nostres creacions. Des dels centres es fa una feina de formigueta i a vegades invisible que fa que el teixit cultural creixi. Es creen associacions, hi ha sinergies, el barri s’enriqueix culturalment...”, diu Aleix Lidon. “Aquí, en concret, al·lucino perquè tota l’estona em creuo amb gent de totes les edats i a qualsevol hora”, explica Sara Gilsanz. “Avui hem tingut el feedback d’una ballarina, d’un noi de circ, d’una noia d’arts visuals... Ha sigut molt enriquidor!”, expressa.
Al bar, el Carles i un grup d’amics juguen a escacs concentrats: “Cada dijous quedem per exprimir el cervell i fer unes cerveses”, explica. Actors, ballarins, estudiants d’òpera i amics que hi queden, és exactament la foto que vol ser l’Estruch.
