Antoni Vila Arrufat, amb un pinzell entre trinxeres

Antoni Vila Arrufat va avançar fins a les trinxeres armat amb un llapis i un quadern, des de París fins a Reims. Eren finals d’abril de 1920. La Primera Guerra Mundial ja havia acabat, però fumejava, encara hi havia pobles sencers esbotzats per l’impacte dels obusos i cadàvers perduts al front francès. El pintor sabadellenc amb 25 anys va il·lustrar aquell viatge fins a la primera línia de la barbàrie: des dels paisatges bucòlics, verds i plens de llum, fins a la foscor de l’horror. Són una vintena d’impressionants aquarel·les inèdites. Més d’un segle després, tothom pot llegir les pinzellades com una advertència de la destrucció de les guerres. 

L’artista Eusebi Vila Delclòs, net de Vila Arrufat, i el periodista de guerra Plàcid Garcia-Planas han impulsat  un facsímil d’aquell quadern, Viatge al front de guerra francès, 1920, que presentaran dijous 6 de novembre a les 19h al Museu d’Art. L’àlbum és una petita obra d’art per a col·leccionistes que imita les textures de l’original, conté totes les aquarel·les, esbossos, la biografia de l’autor i escrits dels dos impulsors.  

“Semblava que la Naturalesa volgués demostrar tota la seva exuberància, la seva frescor, tota la seva saba primaverenca, perquè, per contrast, després contempléssim la ferida encara sagnant feta pels homes”, escrivia en una carta als seus pares Vila Arrufat sobre aquell viatge que havia fet amb tres amics –un d’ells, “un jove de Sabadell dit Ribé”– i xofer. Va prendre apunts i esbossos en una petita llibreta que després va convertir en les aquarel·les que mostren com la “dolcesa” dels paisatges es va rosegant de mica en mica. 

Vila Arrufat havia llegit corresponsals, tenia present imatges i havia vist guerres al cinema, però els paisatges igualment van ser un trasbals emocional. “Arbres d’una gruixària tremenda escapçats, com una escombra, tot d’estelles”. Cementiris, teulades ensorrades, esclats de granades a les parets, “cases i cases ensorrades a cada banda”, “filferrades”, “màquines de tren esbotzades”. Aquells pobles eren “un cos ple de nafres i ferides”. Mentrestant, per cert, Sabadell no es quedava al marge de la guerra: des que va començar a teixir uniformes bèl·lics pels francesos, es va convertir en la segona ciutat catalana en nombre d’habitants. 

Vila Delcòs i Garcia-Planas coincideixen a descriure les aquarel·les com a “fílmiques”. Del paradís idíl·lic, a l’infern. “Explica una història de manera seqüencial”, comenta el net del pintor, qui afegeix que aquestes pintures amplien l’encasellament que alguns crítics de l’art han fet de Vila Arrufat, més enllà de retrats, frescos, bodegons i esglésies. “En aquestes aquarel·les, al marge de qualsevol estil, preval la seva expressivitat. Té les emocions a flor de pell, el traç és vigorós, ple d’energia i directe, fruit de l’impacte”.  

Tot es desfà i es torna a fer

Cent cinc anys i cinc dies després, el corresponsal sabadellenc va emprendre el mateix viatge que Vila Arrufat, des de París fins a Reims amb automòbil llogat –sense xofer– i tres estudiants catalans del prestigiós institut Sciencies Po, tal com relata al facsímil. Amb la llibreta d’esbossos original a les mans, Garcia-Planas juga a trobar els escenaris aquarel·litzats i ens ofereix un exercici de miralls entre el passat, el present i les guerres. “Totes les guerres són una mateixa pinzellada que s’amaga en aquest quadern que teniu a les mans”, hi escriu. “Tot es desfà, es torna a fer i a desfer. Els mateixos dies en què el pintor recorria les trinxeres encara humides de carn, cinc jueus i quatre àrabs eren assassinats a Jerusalem, l’inici d’un conflicte que ens defineix més que mai”, hi escriu. 

 Una petita joia

Aquest quadern –diu el periodista– “és una petita joia”. Fins que ha estat trobat i valorat, era en un calaix, inèdit. Se n’ha fet un tiratge de 400 exemplars, dissenyats per La Bibliogràfica, editats per l’Ajuntament de Sabadell, el Museu d’Art de Sabadell i amb el patrocini de l’Acadèmia de Belles Arts i el Museu Thermalia, de Caldes de Montbui.  “A Girona tenen el Tapís de la Creació; aquí a Sabadell, el de la destrucció”, dispara. 

Hi ha en el facsímil dues aquarel·les de propina que el Vila Arrufat més polític i atemporal va traçar, entre 1933 i 1936,  per denunciar premonitòriament l’armament d’Europa que, una altra vegada, ens portaria a la destrucció que ja havia contemplat. Per una banda, titulada Tantensfot, SA, mostra un fabricant d’armes, amb el puro a la boca, assegut al damunt d’una fàbrica jugant amb dos soldats com a titelles. El mateix missatge en l’altra, contraposant la família que pateix i el senyor que beu xampany escarxofat. Tot es desfà, es torna a fer i a desfer.