"No acompanyar la tecnologia de l'ètica ens pot portar al desastre"

L'escriptor i filòsof Carlos Díez reflexiona sobre les grans preguntes a la novel·la 'Ulises 3000'

Publicat el 21 d’abril de 2026 a les 13:15
Actualitzat el 21 d’abril de 2026 a les 13:16

Carlos Díez no només és l'autor de la novel·la Ulises 3000. Tal vez una utopía. Sorprenentment, l'escriptor també és l'autor de les places Taulí i Marcet. Les va dissenyar com a enginyer, “una carrera que vaig fer per guanyar-me la vida”, comenta. “I per intentar entendre-la, vaig estudiar filosofia”, afegeix. “Estic jubilat i encara no l'entenc!”, riu.

La filosofia és inherent a la novel·la de Díez, en què convida a “reflexionar sobre el futur que ens espera si no acompanyem els avanços tecnològics de l'ètica”, adverteix el filòsof. “Ens pot portar al desastre! La ciència i les lletres no poden anar separades. La filosofia, sense la ciència, no té contingut. La ciència, sense la filosofia, no sap cap a on anar”, alerta.

Ulises és un inadaptat en un món que, com a Un món feliç, d'Aldous Huxley, planteja una distopia perillosament camuflada d'utopia. Viu en una societat de posthumans, tractats genèticament. Les seves vides estan resoltes, tot està programat per la classe dirigent, no hi ha necessitats econòmiques irresoltes ni violència. Arribat el moment, els ciutadans moren sense cap patiment, d'una forma agradable. El protagonista, però, “no accepta viure sense sentit crític”. Representa la recerca del jo.

Tot i la intriga i les aventures d'Ulises, el cor de la novel·la són les reflexions de Díez sobre temes com “el lliure albir, el suïcidi, la mort i el passat”. També sobre “com estem sotmesos a creences, conductes i valors que hem fet nostres, que tenim interioritzats com si sortissin de nosaltres mateixos, però que potser no és així”.

Ulises és desterrat en un refugi d'inconformistes a l'Antàrtida. Són “estranys”, marginats per “no complir amb la normalitat”. Aquí, Díez es pregunta: “Què és la normalitat? En aquest cas, ho consideren una qüestió de quantitat”. I, sobre la llibertat, es pregunta: “Pensem que la nostra llibertat no està condicionada. Està demostrat que el cervell pren decisions abans que tu. Quina responsabilitat social tens, doncs? Nietzsche ja ho va plantejar”. Són preguntes que formula a la novel·la, al servei de la reflexió, a través de diàlegs entre Ulises i els mentors.

L'amor a la societat de la novel·la “és agradable, però mancat de passió”. Precisament, els sentiments són el que en el relat divideix una societat de l'altra. “L'odi, el dolor i el patiment és sentir i viure, és el preu que hem d'acceptar”, comenta.