El furor per la roba ‘vintage’ reviu l’època tèxtil daurada de Sabadell

Què diria aquell obrer, si sabés que el seu uniforme acabaria  en un festival de música? I l’empresari, què pensaria si el seu apreciat jaqué esdevé un complement de moda casual d’un desconegut? Això sí que són segones oportunitats.

Artistes, un corresponsal de guerra i fins i tot un futbolista de primera divisió, entre molts aficionats de la moda, han passat a comprar roba i complements vintage, de segona mà, en un estudi industrial mig amagat del passeig de Can Feu, a Sabadell. Es diu Makeo i passejar-hi és una experiència immersiva en les obsessions de l’artista visual i dissenyador Eme Rock, l’àlies de Fran Martínez Guijosa, un cul inquiet que ha treballat per marques de moda com Desigual i Carhartt i amb artistes com Alizzz i Yung Beef. És impossible definir la diversitat exposada, cada peça té una història a darrere, però hi llueix una cosa única: roba fabricada en ple passat tèxtil daurat de Sabadell. Una mostra de patrimoni que algú va descartar i que, en una segona oportunitat miraculosa, s’ha convertit en cobejades joies vintage que evoquen inintencionadament aquella ciutat que va ser la Manchester catalana.

Un radi de 10 quilòmetres

Però què diferencia, exactament, aquest estudi on es ven roba de segona mà de qualsevol plataforma d’internet? Doncs el criteri d’Eme Rock, bàsicament, que s’autoimposa comprar peces d’una a una i només a encants, botigues solidàries i mercats de segona mà d’un radi de 10 quilòmetres, com a molt lluny. “Quin sentit té moure residus d’un costat a un altre del món? No em val la pena importar un paquet dels Estats Units. A veure... que tampoc no vaig amb el GPS a la mà, eh. Però la gràcia és que siguin llocs on pot comprar qualsevol”, diu Eme Rock, que va arrencar el projecte amb Sergio Caballero, cofundador del Sónar.

 

 

És un caçador de tresor que després ven a la botiga amb cita prèvia o a per internet. “És un criteri egoista, però és així: compro el que a mi m’agrada, que m’entra pels ulls, i sobretot que té un valor... Veus aquella jaqueta blava, vermella i groga? Vaig descobrir que és un smock de pescador anglès. I t’apassiones i comences a estirar el fil... I descobreixes que està manufacturat en un poble que es diu Newlyn i que apareix en algunes obres de pintors del segle XIX! És una fantasia!”. Té una altra norma: busca el preu més baix a què es ven l’article en el mercat de segona mà i automàticament el rebaixa: “No busco tenir un museu, tio. No soc un arxiu, m’agrada que circuli, que la gent ho faci servir”. Té coses que freguen el surrealisme, com uns mitjons amb la cara del cantant Manu Tenorio, exOperacióntriunfo. “No t’ho creuràs, però me’n van comprar un sac! Fins i tot, em va escriure per Instagram”, exclama amb una riallada. “És que abans tenia un compte súperfamós, amb 15.000 o 20.000 seguidors, no ho sé, però el vaig esborrar. No em molava, ni tenia roba per tanta gent”. 

L’alta costura sabadellenca

Una de les relíquies recuperades és un jaqué confeccionat a Sabadell de la firma d’alta costura El Dique Flotante, curiosament etiquetada amb el nom castellanitzat del propietari i un any, amb cal·ligrafia delicada: ‘José Forrelat 1949’. Eme Rock té a la venda una jaqueta de color caramel etiquetada per la botiga Sauquet. De la desapareguda botiga Casa Guillermo també ha tingut alguna peça. Un dels tresors descoberts, i aquest no el va posar a la venda, sinó que se’l va quedar, va ser una jaqueta manufacturada per Cal Gorina. “Toca això... És roba confeccionada amb teixits de molt bona qualitat. Amb tot el respecte, eh? Però no té res a veure amb el que pots trobar avui en una gran botiga”. 

Remena entre els penjadors i, quan troba el que buscava, se li il·lumina l’expressió: “Has vist aquest banyador antic del Club Natació Sabadell? És impressionant. Sabies que l’escut va ser dissenyat per Antoni Vila i Arrufat? Això t’ho explicaria molt millor el Gerard [Torres Sanmartí, l’artista amb qui comparteix l’estudi]”. I encara té més tresors: “Això és excepcional, realment! Vaig trobar tota l’equipació de vela del Bribón, l’equip del rei. I sospito que es va fabricar aquí a Sabadell després d’investigar quins empresaris hi estaven vinculats, perquè l’armador –responsble d’equipar la tripulació– estava relacionat amb la indumentària”. 

De festival com un obrer

La moda vintage no fa distincions de classe. L’herència del patró i la de l’obrer conviuen en igualtat de condicions en aquesta botiga de segona mà. Eme Rock ha trobat “un fotimer” de roba industrial: moltes coses de la Unitat Hermètica i, per exemple, una jaqueta de Tallers Can Feu, ben gruixuda i d’un blau llampant, que devia estrenar un incansable treballador i que potser acaba formant part del look d’un modernet al Primavera Sound. “La roba de treball, que prové de la revolució industrial, és una de les meves obsessions.  Però això de posar-hi el nom de l’empresa és una cosa recent, eh? Dels anys 70”, explica Eme Rock. “És roba que deshumanitza humanitzant, no? Te’n podria estar parlant durant hores...”, riu. 

Això del Primavera Sound no és broma. Sona el timbre i entra el trempat il·lustrador sabadellenc David Rosel, que acompanya l’artista mallorquina Sofia Massuti a buscar roba per vestir-se per a la seva actuació al festival barceloní. Es quedarà un parell de vestits. 

La moda futbolística ‘vintage’ 

Són tendència les samarretes vintage d’equips de futbol. Els clubs treuen edicions limitades a preus inflats i la lliga espanyola, fins i tot, va dedicar una jornada a rescatar versions passades de les equipacions. Les colles d’amics fan comandes d’imitacions exportades a la Xina a poc més de 10 euros la samarreta. 

A l’estudi Makeo, també n’hi ha alguna. Per exemple, una primera equipació arlequinada rescatada del CE Sabadell de 2012. Però aquests dos conceptes junts, vintage i tendència, no agraden a Eme Rock, que ha estat professor de disseny de l’ESDI: “Introduir la tendència al vintage em sembla brut, saps? No m’agrada jugar a aquest joc. No té sentit. A mi m’interessa la roba que no caduca, sinó que es reinterpreta. Però això mereix un altre article, eh”, torna a riure. 

És clar que no cal ser esclaus de les tendències. Però més val no llençar la roba antiga de l’avi, que mai se sap si es podrà ‘reinterpretar’.