Montse Barderi capbussa el lector dins d'un mar amb consciència. És molt humà, poètic i fins i tot té sentit de l'humor. S'enamora d'una criatura humana amb “el cap ple d'estrelles”, la Daniela, precedida per una vida complicada però encarada cap a una vida plena. “Tan insignificant i irresistible com un dofí, del tot irrellevant per la història dels homes però fonamental per a la vida d'un mar”. L'escriptora ens amara d'una atmosfera lírica plena de pinzellades reflexives a la novel·la El mar, que brilla i riu.
Ens passem la vida buscant l'amor i –sostens– el més profund i veritable és amb la pròpia vida.
És un dels grans amors, sobretot quan et fas gran i comences a tenir la certesa que el temps s'acaba, que t'adones de la magnitud de la tragèdia i de la meravella, les dues coses. L'amor tan focalitzat i exclusiu en la parella crec que és una idea capitalista, aquesta cosa d’una sola persona que t’ho ha de donar tot. Està molt bé la parella, però hi ha més amors necessaris: els amics, la natura, la pròpia vida. Aprendre a estimar més i millor seria una bona fita a la vida. Fer-se gran és aquest procés de meravellós desencant: veure com darrere dels mites i ideals de joventut hi ha la realitat, que pot ser la part més interessant de la vida.
El mar pot ser un company de vida?
El mar és l’origen de tota forma de vida. El plasma humà té la mateixa composició química que l’aigua de mar. Tres quartes parts del planeta són mar. És un paisatge fonamental. El mar és un company. Hi pots anar a pensar, a fer-te grans preguntes, a prometre, a decidir. El silenci del mar et dona espai i temps per sentir i pensar coses que normalment no pots.
La novel·la fa apologia de la solitud.
Tinc amigues, sobretot amb fills, que no han estat soles ni un sol dia de la seva vida. No han tingut l'ocasió de dir: 'aquest dia, deixo la família, me'n vaig a un hostalet a prop del mar i passo un dia sola'. Jo penso que és molt bonic viure moments d'estar tu sol amb l’existència, sense neoprè, sense cap capa entremig, sense gestions, sense presses, sense sentiments obsessius per res ni ningú. Ara només som jo i la vida. Però aquest interval la societat no ens l’ofereix: sempre que tenim dos minuts lliures, agafem el mòbil.
Un altre tema és què passa amb l'enamorament passional amb el pas del temps.
És insostenible entendre l'amor com un estat passional i d'eufòria. Entendre l'amor així vol dir haver de canviar de parella cada cert temps. Reivindico l'amor de company, estable, ple de confiança i de converses profundes, que pot ser molt més bonic que l'amor apassionat que no et deixa veure-hi clar. És tan bonic com estar sol. En català diem allò tan lleig de 'refer la vida' quan algú se separa. Què vol dir? La vida ja la tens feta i refeta!
La novel·la ens fa adonar que la vida no es pot planificar.
Sí. La vida sempre té més possibilitats que el que nosaltres preveiem. Tenim una gran necessitat de control, de marcar-nos objectius, però la vida ens supera. Crec que s’ha d’estar obert tant a l’imprevist com a les meravelles, i a entendre que la nostra llibertat sempre té un marc que ens constreny. Tenia ganes que la Daniela fos una dona qualsevol a qui li passen coses, tot i que crec que hi ha sentit de l'humor i moments que rius i t'ho passes bé.
És arriscat establir el mar com a narrador omniscient de la novel·la?
És arriscat, però em va sorgir la idea per dues raons. La meva germana, amb més de setanta anys, va deixar casa seva a una mare amb dos fills que fugien d'Ucraïna i es va instal·lar a Calella de Palafrugell. Quan la trucava, em parlava del mar com si fos el seu company: 'Avui s'ha llevat així, avui està nerviós, avui està content'. I un dilluns al matí, vaig veure moltes dones soles al mar i em vaig preguntar què hi feien. Vaig descobrir que hi ha moltes dones que, quan es jubilen, encara que sigui de lloguer, se'n van a viure al mar. A partir d'aquí vaig trucar a la Glòria Gasch [l'editora] i li vaig dir: 'He pensat un llibre en què el mar sigui un narrador omniscient'.
Com és aquest mar que ens estima incondicionalment i que s'enamora?
Quan s’enamora, fa tot el possible perquè la cosa funcioni. I és graciós, perquè fins i tot té problemes molt contemporanis: recorda amors que ha tingut com Noè o Ulisses i coses que ha fet que li hauria agradat no haver fet. No sap qui l’ha expulsat, però ha viscut moltes èpoques i té l’eternitat al davant. No pot evitar enamorar-se d’humans, perquè som criatures petites, lamentables i tendres, però també som els portadors de la literatura.
I la Daniela, la protagonista?
He intentat que tingués una vida plena. La meva mare, a punt de morir, deia que no havia viscut res. Això em va impressionar molt.
Què és per a tu una vida plena?
Moltes coses. Crear lligams profunds, viure amb amistat i estimació, conèixer les teves capacitats i autonomia, saber estar bé amb tu mateix, acceptar que la solitud és un element importantíssim d'aquesta paleta de colors, tenir cultura i la capacitat gairebé religiosa d’admirar la natura amb tota la seva esplendor. Entendre que les coses bones estan molt bé, però que les dolentes s'han de viure. L'agraïment per tot el que hi ha. I, sobretot, tenir l’ètica com a brúixola vital. Has vist que no hi he posat l’èxit? L'important són la resta de coses.
La Daniela evoluciona. El punt de partida són somnis trencats, inseguretats i tristesa.
Hi ha molts temes. Un d’ells és la dificultat per a la classe treballadora de guanyar-se dignament la vida, si no és de maneres estranyes, que de vegades és el que ofereix la societat i els estereotips laborals. A mi m'agradaria un capitalisme més humà. Un altre tema és la pressió estètica. A l’Estat es fan més d’un milió d’operacions de cirurgia estètica a l’any. I no és un simple retoc, és entrar a un quiròfan amb anestèsia. La gent està molt obsessionada en una estètica concreta i reduïda de la bellesa. Ens cal una revolució en la mirada. Quan et facin un 'abans i després', aprèn a veure que t'agradi més l'abans que el després. Perquè si no, començarem a tenir persones de primera i de segona categoria.
Montse Barderi presentarà 'El mar, que brilla i riu' el dilluns 22 de setembre a les 19h a la Llar del Llibre, acompanyada de Jordina Puntí, cap de cultura de l'Ajuntament de Sabadell. El dissabte 20 de setembre, a les 11.45h, també participarà en La Setmana del Llibre en Català, en una conversa amb Emma Vilarasau i Agnès Marquès.
