- Donizetti: L’elissir d’amore
- Laura Gibert (Adina), Álvaro Diana (Nemorino), Gabriel Mas (Belcore), Sebastià Serra (Dulcamara), Mireia Tarragó (Giannetta). Cor AAOS. Orquestra Sinfónica del Vallès. Daniel Gil de Tejada, director musical. Pau Monterde, director d’escena
- Teatre de La Faràndula de Sabadell. 16 d’octubre de 2026
La setmana passada, La Faràndula acollia la nova producció del clàssic L’elisir d’amore, primer títol de la nova temporada de la Fundació Òpera a Catalunya que, com és habitual, s'ha pogut veure a Sabadell abans d’iniciar el recorregut per diverses ciutats catalanes. L’aposta per aquest melodramma giocoso en dos actes contrasta amb la tràgica La Traviata amb què la fundació clausurava la darrera temporada, recuperant un títol que, tot i entrar al pack de les òperes més canonitzades, no la sentíem des de 2019.
En contrast amb l’anterior ambientació portuària, la nova producció de Pau Monterde ens trasllada al sud d’Itàlia dels anys cinquanta, en un entorn rural de bucòlica estampa que evoca la vida plàcida d’un petit poble, situat a un costat, amb la casa de l’Adina situada a l’altre. Il·luminació i mínims elements mòbils –com els vehicles en miniatura de Belcore i Dulcamara– van aportar la resta de context. Així, més enllà del canvi d’època, doncs, es tractava d’una producció fins a cert punt fidel, ja que a aquest clàssic, tot un èxit des de la seva estrena el 1832, realment no hi calen gaires invents ni reinterpretacions per funcionar.
Ja al primer acte vam poder gaudir del talent d’un elenc certament jove, començant per un Álvaro Diana molt solvent, que va dibuixar un Neporino ingenu i entranyable, de timbre clar i d’aguts ben perfilats, signant una Quanto è bella, quanto è cara amb poc marge de millora i una memorable Una furtiva lagrima que, naturalment, va suscitar l’ovació espontània més entusiasta de totes. L’altra gran protagonista va ser, evidentment, Laura Gibert, que ja havia abordat aquest rol aquest estiu a Estònia i que va demostrar una gran inspiració escènica, donant vida a una Adina tan enamoradissa com presumida, sense deixar de banda la pulcritud musical. Gibert va deixar grans intervencions, amb una afinació acurada dels aguts, una bona química amb la resta de personatges i expressivitat als recitatius, culminant amb Prendi, per me sei libero, on la soprano formada al Liceu va exhibir domini melismàtic i un assalt ben segur al sobreagut.
El triangle amorós va estar correctament complementat pel Belcore del baríton Gabriel Mas, emfatitzant bé l’arquetip sense caure en la caricatura, i lluint una excel·lent dicció en els dos o tres embarbussaments certament exigents que salpiquen l’òpera, sense deixar de banda uns greus i una emissió ben consistents. Sebastià Serra va resultar ser un intèrpret idoni per donar vida al còmic Dulcamara, especialment competent en el registre mitjà del personatge, tot i que un pèl escàs a l’inici del segon acte en relació a l’orquestra, però molt ben desenvolupat en els números conjunts; especialment memorable la seva entrada a escena. Com a única objecció menor, caldria dir que la semblança física entre tots dos mallorquins hauria fet aconsellable alguna diferència més marcada en el maquillatge, que n’accentués la distinció malgrat el vestuari ja de per si ben diferenciat. Tanmateix, Mireia Tarragó va oferir una Gianneta sòlida i va saber transmetre bé l’esperit pobletà de les feineres.
A la batuta, el mestre Daniel Gil de Tejada, al capdavant de la Simfònica del Vallès, va saber remarcar els contrastos sense aclaparar els cantants en els doblatges i acompanyaments, molt atent al metrònom –especialment durant la irrupció d’en Belcore–, on els tempi fluctuen sovint.
Una Faràndula plena va acollir la funció, que va deixar bones sensacions en l’inici d’una 39a temporada de la FOC, que aspira a superar el rècord d’assistència assolit la temporada passada.
