Els Pets encara s'aguanten els pets

Els Pets van portar en braços fins al llit la primera de les quatre nits del festival Embassa’t. És molt probable que més de dos milers de persones recordin aquesta edició com la del grup de Constantí, que va crear el sentiment de comunió dels concerts memorables. Des de colles d’amics joves, parelles ensucrades i pares recents amb la criatura a coll fins als fans més veterans, un públic intergeneracional divers, se salvaven per ben poc d’un xàfec que havia descarregat instants previs. Els Rolling Stones catalans ­–que els va cridar una dona deixant-s’hi la veu–  arrencaven l’actuació per repassar exclusivament els àlbums Agost (2004) i Bon dia (1997),  dins de la gira del seu 40è aniversari.

“Sembla que hagi de tocar en Bad Bunny!”, va exclamar Lluís Gavaldà davant d’un amfiteatre del Parc Catalunya que, per la vasta espaiositat, costa de veure ple. I se n’hi veia quan va arrencar amb Soroll i els braços es coreografiaven de costat a costat apuntant al cel. Des de la bateria, Joan Reig, interpretava Retirada i s’encenien les primeres llanternes de mòbil amb Per què no vens. El cantant treia a escenari el tamboret per alentir la vetllada amb Calafell, de la qual poc públic sabia la lletra, i la desoladora Feliç, que sí, era cantada multitudinàriament. “Vaig llegir en un llibre que el més bonic d’estimar és el moment de deixar que l’altre sigui lliure”, deia Gavaldà.

“Una mica de rock and roll!”, va canviar de dinàmica el Mike Jagger català, que si es manté jove als 62 anys no és per fer pilates, ioga, kickboxing i ballet, com diu que fa el nord-americà per tenir la pell fina, sinó pel sentit de l’humor. Ser trempat i vitalista com ell ha de rejovenir per força l’esperit.

Després d’El meu veí de sota, poc va trigar a arribar el primer gran moment de la nit, la connexió del públic amb Agost i el lluïment de Joan Pau Chaves, al teclat. Els Pets van encarrilar el concert amb Pau, la cançó que el 2004 ja lamentava l’esgotament de la vida moderna i que en directe continua esdevenint un himne per als treballadors cremats. Cantada a l’uníson, va ser un moment especialment bonic.

Gavaldà es va canviar la camisa per una samarreta després d’una petita mitja part que va donar pas a l’àlbum Bon dia, encetat amb Massa jove per fer-me gran. I, “tot i que a Sabadell no n’hi ha”, va arribar “l’himne no oficial del nòvio lleig”, Em fas riure. A l'escenari, es repartia joc entre els diferents músics. Tot rutllava quan van fer rumbejar el públic amb Digue’m que m’estimes i ja s’anava cuinant el caldo perquè, més tard, vinguessin dues de les més esperades. Hi havia aquell murmuri, la sensació que eren a pop. En parella, Bon dia i Bona nit van dir a cau d’orella del públic que allò s’anava acabant, que res no té importància fins demà a trenc d’alba.

Després de colar-ne un parell de Calla i Balla! (1991) ­–Com més et coneixo més m’agrada el teu gos i Vine a la festa-, Gavaldà va clamar el que tothom ja sabia: “Els Pets encara s’aguanten els pets!”.