L’historiador Pablo Batalla comença el llibre amb una cita de La muntanya màgica, de Thomas Mann: “Tot és política, no existeix la no política”. Encara que en tinguem una visió molt romàntica, en l’alpinisme l’aforisme encara sembla més cert, tal com mostra La bandera en la cumbre (Capitan Swing). S’han escalat muntanyes al servei de tota mena d’ideologies, moviments socials i religions. En cita 18, un per capítol: el pacifisme, el nazisme, el feminisme, l’antiracisme, l’ecologisme, l’islamisme... L’autor de Gijón recull històries fascinants que, en un sentit més gran i farcits d’anècdotes, expliquen molt bé els vaivens ideològics de la societat moderna. Presentarà l'assaig el divendres 3 d'octubre a l‘Ateneu de la Unió de Grups Excursionistes Llibertaris (Passatge Edgardo Ricetti, 16).
El debat sobre política i futbol és molt antic... Però què passa amb l’alpinisme?
Concebem les muntanyes com un espai d’evasió, però s’hi ha fet política des del minut u. L’alpinisme ha estat un espai de reivindicació emancipadora com també un espai d’ideologies totalitàries i opressores, com el feixisme, el nazisme i l’imperialisme.
Un espai d’emancipació per a les dones.
Les sufragistes van clavar la bandera Vote for women a cims per contestar aquells que deien que eren el sexe dèbil. L’alpinista iraniana Parbaneh Kazemi manté la lluita quan escala vuitmils amb una samarreta ‘Les dones iranianes poden’. L’alpinisme també va ser una manera de prendre consciència per a dones a qui els metges enviaven als Alps per a ‘prendre aire pur’. Van descobrir que eren fortes i la passejada per prescripció mèdica es va acabar convertint en un ascens al Montblanc. Aquestes vivències van alimentar la seva confiança i, més endavant, la seva reivindicació col·lectiva.
I un espai d’opressió...
Quan els britànics exploraven l’Himàlaia, no era només per a superar els límits humans, sinó que eren expedicions de reconeixement territorial. Volien cartografiar el terreny i conèixer millor les colònies per saber com explotar-les a elles i els seus recursos naturals.
Per què els nazis volien clavar l’esvàstica al cim?
Poc abans de la Segona Guerra Mundial, Himmler envia al Tibet una expedició arqueològica i esotèrica que buscava les arrels de la raça ària per tot el món. Hi envia muntanyers, naturalistes, cineastes... Amb instruments per a mesurar cranis i coses horribles. I després Hitler s’obsessiona amb el Nangapárvat perquè Alemanya sigui el primer país a conquistar un vuitmil. Hi va enviar tres expedicions a qui va dir: “Pugeu o no torneu”. Es van obstinar a superar tempestes i allaus, tota mena de problemes. Hi va morir gran part d’una de les millors generacions de l’alpinisme alemany.
Encara avui en dia s’utilitza políticament l’alpinisme?
Alguns alpinistes han onejat banderes palestines o israelianes, però també hi va haver una expedició conjunta a l’Everest on van cosir les dues banderes i les van fer onejar plegades com a missatge de pau.
L’últim capítol aborda el neoliberalisme. Són aquestes imatges de cims atapeïts de gent i muntanyes d’escombraries.
El K2 era la muntanya mortífera per excel·lència, ara la gent hi beu Moët Chandon i dorm amb matalassos calefactats, acompanyats de majordoms i xefs privats. És l’individualisme i el consumisme exacerbat. Et recullen a casa un diumenge després d’haver-te deixat una màquina per aclimatar-te, et porten a Katmandú, et pugen a l’Everest, t’hi baixen i el pròxim diumenge ets a casa. És la suposada gesta personal de presumir a les xarxes socials.
Què has après de la muntanya?
El meu pare m’hi va començar a portar de petit, però no obsessionat pel cim, sinó per fascinar-se i deixar-se ensenyar per tot el que la muntanya ofereix. Com quan vam trobar un fòssil marí als Pics d’Europa i em va explicar que el mar feia milions d’anys que havia estat molt més amunt. També em va influir molt un professor que ens portava d’excursions i durant la ruta trobàvem missatges a dins de petits pots de carret fotogràfic que hi havia deixat el dia abans.
