Ferran Costa: "Tinc la seguretat que tots els jugadors es deixaran l'ànima al camp, això és el que em fa sentir més orgullós"

El Centre d'Esports és un dels equips de moda en l'inici de la Primera Federació 25-26. Els arlequinats colideren el grup 2 de la categoria de bronze després de sumar dues victòries i tres empats en cinc jornades. Al capdavant de l'equip es troba una figura que cada setmana guanya més adeptes entre la parròquia arlequinada: Ferran Costa. El tècnic de Castelldefels, amb idees clares i una identitat molt marcada, ha caigut de peu a la Nova Creu Alta. Ara, repassa tota l'actualitat personal i col·lectiva en aquesta extensa entrevista al Diari de Sabadell.

Com arriba una persona de trenta anys a ser l’entrenador del Centre d'Esports?

Primer de tot perquè l'apassiona allò que fa, i quan una cosa t'apassiona fa que li destinis molt temps, molt d'esforç, molta voluntat de millorar. Crec que també va molt amb l'educació que m'han donat els meus pares. Intentar fer sempre el que t'agrada, però intentar fer-ho de la millor manera possible. I això fa que tinguis inquietud per aprendre, per veure què fan altres persones, les que m'he anat trobant pel camí, i sobretot mai tenir suficient, volent sempre més. Crec que aquesta mentalitat és la que va permetent evolucionar i passar per totes les categories, des de la base fins al futbol sènior. Aquesta preparació et va capacitant per assumir reptes cada vegada més grans.

Sent tan jove, com gestiones el fet d’entrenar jugadors més veterans que tu?

Ja al futbol base vaig tenir moments en què era poc més gran que els meus jugadors. Crec que el respecte es guanya des del coneixement, des de la preparació, i que els futbolistes al final volen tenir gent a prop que es preocupi d'intentar treure'ls-hi el màxim rendiment alhora que ajudar-los a créixer. Penso que en la manera de fer i en la coherència entre el que dius i el que vas demostrant és on et vas guanyant el respecte dels jugadors, que és el més important. Jo penso que en cap moment ningú s'ha dedicat a mirar-me el DNI, jo tampoc ho faig, no crec ni que em faci millor ni pitjor entrenador.

Què et va fer decidir pel projecte del Sabadell? Ho veus un repte per reivindicar-te a la Primera Federació?

Soc català i sempre he tingut molta proximitat amb el club perquè he vist molts partits a la Nova Creu Alta i he seguit molts dels èxits i les decepcions de l'entitat en aquests anys. Sempre he pensat que és un lloc especial i em venia molt de gust poder formar part de la història d'una entitat on han passat tants bons entrenadors i jugadors. Jo sempre els dic als jugadors que em fa il·lusió i em motiva imaginar l'estadi ple. És una obsessió que tinc i no pararé fins a aconseguir-ho. Individualment, és una experiència que per mi serà fonamental en tot el que vingui en els pròxims anys, pels aprenentatges i maduresa. Crec que és molt important anar alineat amb la gent que treballa, compartir valors i creences. Jo sentia que era el meu lloc i durant l'estiu no vam voler plantejar-nos altres opcions que van sortir perquè on volíem estar era aquí.

Com ha estat l’adaptació al club?

La veritat és que m'he trobat gent fantàstica, que s'estima molt al Sabadell. A mi també m'agrada molt poder-ho respirar per poder transmetre als jugadors aquest sentiment. La veritat és que des del primer dia m'ho han posat tot molt fàcil. Jo intento ser una persona propera, una persona que intenta que el dia a dia dels que l'envolten sigui el més còmode. Al final, si complementes l'exigència amb un bon tracte humà i la gent sent que t'estàs preocupant de la persona, no només del professional, jo crec que és una fórmula que t'apropa a l'èxit.

Quina valoració fas d’aquestes primeres cinc jornades?

En queden trenta-tres, queda jugar la Copa del Rei, queda la Copa de Catalunya... Jo el que intento és que gaudim del camí. Per mi la única manera de gaudir del camí és sentir-se identificat, representat, orgullós del que l'equip mostra cada dia, en el meu cas tinc la sort de poder veure el procés diàriament. En el meu cap no entra una altra possibilitat que no sigui treballar al màxim, perquè jo no crec en les casualitats, crec en les causalitats. Sento que, des que vam començar, l'equip està fent gaudir i per nosaltres això és el més important. Volem millorar constantment per ser l'equip que tingui més evolució durant la temporada tant a nivell individual com col·lectiu i ens queda molt per fer. El secret està aquí, cuidar el dia a dia i no distreure's ni allunyar-se un 1% del full de ruta.

On està el marge de millora de l'equip?

En tot, al final tenim una identitat marcada, hi ha equips que passen temporades senceres i no arriben a tenir-ho, hi ha clubs que van de projecte en projecte i no aconsegueixen tenir-ho, crec que nosaltres ho tenim, ho estem consolidant. La única manera de consolidar-ho és no trair-nos a nosaltres mateixos i no permetre'ns afluixar en cap dia dels que estiguem junts, sigui en competició o entrenant. Això és innegociable, ho he dit molts cops. Després, hem de millorar en totes les fases del joc, penso que estem oferint una bona versió, però la meva obsessió és cada dia ser una miqueta millor del que érem ahir. Nosaltres analitzem el partit, independentment dels resultats, sempre trobem punts de millora, aspectes que ens agradaria dominar encara més, i és anar consagrant aquesta idea i cada vegada agafar més fluïdesa i continuïtat amb l'expressió d'aquesta. No són coses concretes, al final hem d'elevar el nostre nivell en tots els registres.

Entre pretemporada i lliga són gairebé una quinzena de partits sense perdre. T’hauries imaginat un inici així?

Jo l'únic que m'he imaginat és aquest camp ple. No sé com arribarem a aconseguir-ho si el camí ens portarà per la dreta o per l'esquerra, si haurem de pujar muntanyes o travessar llacs, però sí que sé com afrontarem cada cosa que passi que és des de la col·lectivitat, des de l'esforç, des de la disciplina i des de l'estabilitat. Amb tot això anirem fent front a qualsevol circumstància que tingui la temporada.

Com creus que reaccionarà l’equip quan arribi la primera ensopegada?

Tenim un dia a dia i un nivell d'exigència en què som molt durs amb els jugadors quan deixen de buscar l'excel·lència. El nivell d'atenció és molt alt perquè pensem que és l'únic que ens predisposa per la competició. Igualment, estem acostumats també a encaixar cops i seguir. No pintem les parets de color rosa i ens donem abraçades tot el dia. Quan passi, ho viurem amb naturalitat igual que vam viure la victòria de l'altre dia perquè una victòria costa moltíssim en aquesta categoria. Celebrem fins al matí de l'endemà que l'únic que ens obsessiona és fer el millor entrenament possible i recuperar bé. Viure de partit en partit. El dia que perdem farem exactament el mateix procés i el que estic convençut és que no perdrem nosaltres sinó que hi haurà un gran equip que ens haurà guanyat.

Lògicament, la classificació és anecdòtica, però veure l’equip a la zona alta és un reforç per la feina feta?

L'Atlético Sanluqueño està a dalt de tot de la classificació, això demostra que és un gran equip que ha tingut la capacitat de sobreposar-se a tot. Crec que també ens ha de fer pensar i valorar tot el camí que anem recorrent. Tots els equips de la categoria tenen molta capacitat. Jo en el que em baso és en el que em transmet l'equip i penso que si avui fem una enquesta a la nostra afició sobre si es sent identificada amb l'equip, jo crec que la resposta seria bastant coral. Per mi el futbol és passió i el primer que vull és que transmetem això com a equip. Una classificació és circumstancial fins a la jornada 38. Si estiguéssim primers i jo veiés que l'equip no em transmet o que el dia a dia em deixa fred, estaria amoïnat perquè és el que no ens podem permetre.

L’eufòria desmesurada entre l’afició pot afectar el grup? Com ho feu perquè tothom toqui de peus a terra?

Els jugadors que no s'amoïnin per aquestes coses que per pensar ja estic jo. Ells que es dediquin a córrer, a lluitar i a buscar la seva millora cada dia. L'estabilitat també és no sobrepensar ni sobreinterpretar o crear una expectativa irreal. L'afició del Sabadell té una cultura futbolística brutal, entén el joc perquè ha viscut molts moments fotuts. Per això, crec que també és una afició que valora molt la predisposició a l'esforç i la voluntat. Doncs aquest és el nostre ADN i d'aquí ve la simbiosi. La resta, és futbol: el sentiment i la il·lusió són naturals, però nosaltres som professionals i hem de saber fer la nostra feina, que no és només el que passa al terreny de joc. La nostra obsessió ha de ser millorar cada dia, la resta són distraccions.

Bona part d’aquesta eufòria ve pel que ha aconseguit transmetre l’equip. Dones fins i tot més valor a aquesta ‘victòria’?

Sens dubte. En una societat on tot va molt de pressa, cada cop hi ha menys confiança en els processos i és el més important. Jo crec que això ens prepara per ser altament competitius en tots els contextos i moments. Intentem controlar tot allò que és controlable, però per mi el més important és que jo tinc màxima confiança en els jugadors i per mi aquesta és la sensació més gran que pots tenir com a entrenador, arribar a un partit amb la certesa que ens deixarem l'ànima. Això és conseqüència que tu saps quin tipus de persona tens al costat i quin tipus de grup s'ha construït.

En l'inici de lliga, us ha tocat viure moltes situacions adverses o incontrolables i l'equip ha aconseguit manenir el rendiment.

Sí, per mi hi ha un punt important en tot això, que és aprendre. Per aprendre hem de ser clars entre nosaltres. Quan alguna cosa no ens ha agradat internament, l'hem parlat directament. Ells saben que jo em trencaré sempre la cara per defensar-los. Això sí, el meu nivell d'exigència és total i absolut, i és constant, no hi ha un dia de relaxació. Per exemple, quan vam sortir del partit contra el Sanluqueño, semblava que haguéssim d'incendiar-ho tot. Evidentment, no estàvem contents i ens ho vam dir. La competició és tan capritxosa que quinze dies després et posa un partit mirall al davant. El més natural és que t'entrin les pors, que t'entrin els dubtes i només una mentalitat ferma i decidida et permet bloquejar aquells pensaments i resoldre-ho. Per mi, hi ha intangibles que fan que li doni més valor a què fa el grup i que vagi reforçant el meu sentiment respecte al grup. Són lliçons i hem d'estar orgullosos de les nostres ferides.

Durant la teva trajectòria t’has caracteritzat per no tenir un onze fix. De moment, hi ha un gruix important que ho està jugant tot. Veurem moltes rotacions a mesura que avanci la temporada?

Jo sempre els dic que a ells els paguen per entrenar el millor possible i competir al màxim. Després nosaltres decidim els minuts i en quin moment del partit o de la competició sentim que cada jugador és el més idoni. Si no tinguéssim un bon dia a dia, seria molt més complicat això. Estaríem més condicionats a perdre certs jugadors o a no poder fer certes coses. Jo crec que en els equips, el que s'aconsegueix és de tots. S'ha d'estar preparat i viure les situacions amb naturalitat i no dramatitzar. Això és molt llarg i van passant coses que molts cops són inesperades i has de reaccionar. El que volem són minuts de qualitat per sobre de pensaments individuals.

L’altre dia, després de l’última revisió del VAR i a tocar d’acabar el partit, estava tota la banqueta aixecada i celebrant com si fos una final. No sé si això és el que et fa sentir més orgullós, independentment dels punts.

Per a nosaltres, cada acció és la més important de la temporada. En aquest vestidor només hi ha dues opcions, o sumar o multiplicar. Restar és l'únic que pot fer que jo perdi la confiança en un jugador. Els ho vaig transmetre el primer dia: m'agraden els equips on els que estan fora es preocupen dels que estan dins, i l'endemà, quan els que estan fora els toca entrenar, els que han estat dins es preocupen dels que han estat fora. Per mi aquests codis són sagrats i en el cos tècnic també ho fem. A nivell humà s'estan generant relacions importants i sinceres, i per mi la clau d'un equip és quan comença a aparèixer l'admiració entre companys. Tots es tenen en alta consideració, la gent intenta guanyar-se el lloc buscant el seu límit. Són valors afegits que fan que l'equip sigui encara més competitiu.

En aquesta comunió dins el vestidor, quin paper juguen els veterans i capitans de l’equip, que alguns d’ells no estan jugant tant en aquest inici.

Tots els capitans són figures importants i això és llarg. Per exemple, el Sergio Cortés està pagant encara el fet d'haver jugat durant un mes i mig de la temporada passada lesionat, posant en risc la seva carrera professional per l'equip. Encara s'està recuperant d'aquella situació i no ha estat al 100%. És una figura important per nosaltres, que l'any passat va fer uns números estratosfèrics. El dia de l'Algeciras, un jugador egoista, amb groga, potser no hauria actuat igual. Ell es va sacrificar sabent que es perdria un partit i amb el que havia costat entrar. Va pensar en l'equip i va aturar la jugada com calia. Vull capitans així, Rubén, Kaiser, Ortega, Bonaldo... són gent exemplar. Crec que tenim un gran grup, amb uns capitans que es complementen molt bé, i després també tenim perfils dins l'equip que potser són més tapats perquè no porten braçalet, però que fan que les coses funcionin. Això és una màxima que tenim al vestidor: volem solucions i no problemes.

Heu aconseguit ja que els altres equips no vulguin jugar contra els ‘pesats’ del Sabadell?

No ho sé, però jo crec que cap equip, de moment, ha fet el seu millor partit de la temporada contra nosaltres. Això no vol dir que ells hagin estat malament, vol dir que els hem complicat molt les coses i els hem fet molt difícil oferir la seva millor versió. Per mi la vida, en general, s'ha de viure intensament, s'ha d'aprofitar el temps al màxim per no tenir la sensació que podries haver fet alguna cosa més.

No t’agrada parlar de sostres, per tant, t’ho pregunto diferent, la gent es pot continuar il·lusionant amb l’equip?

Des que vam començar ens ho estan donant tot i ens estan fent sentir que estem al millor club possible i en un lloc on és impossible no ser feliç com a professional. Jo el que penso és que hem de continuar lluitant perquè somriguin quan venen a l'estadi i perquè el dia que ens toqui plorar, plorem tots junts perquè sentim que ens hem buidat i ho hem donat tot, però un altre ha estat millor que nosaltres. Això ens farà pensar, a l'endemà, que tenim un motiu més per créixer i perquè quan tornem a jugar contra aquell equip, siguem capaços de millorar. Ens continuarem buidant per donar-li motius als nostres de portar la samarreta arlequinada amb orgull i alegria.

Vas signar dos anys i el futbol és molt efímer, però et veus molt temps al CES?

És un lloc on estic molt feliç. Quan vam haver de decidir, tenia altres opcions bones a la categoria i fora, però ho tenia clar des del principi. Jo he vist grans equips del Sabadell, me'n recordo de l'onze de Marbella de memòria, per exemple. Ha passat per aquí gent a qui respecto moltíssim i jo tinc la il·lusió de poder créixer amb el club, que entre tots anem generant una sensació que cada dia som millors del que érem ahir. Estic immensament feliç i m'encantaria poder créixer conjuntament amb el Sabadell i viure molts partits junts.