Mentre tothom s’ho mira còmodament des de lluny, Fèlix Colomer aixeca el cul i hi va sense rumiar-s’ho dues vegades. Investiga, s’obsessiona, pregunta i repregunta. Per això sempre aconsegueix narrar històries fascinants en els seus documentals. La darrera l’ha portat a Sud-àfrica i Botswana per explicar uns fets molt pròxims i relativament recents. Us sona el Negre de Banyoles? Potser mai més ens hi referirem així. En una aventura audiovisual trepidant, Colomer ha aconseguit trobar qui va ser, on va viure i qui és la seva família. El documental El Negre té nom (Producciones del Ko) s’estrenarà del 6 al 12 de juny a l’Imperial de Sabadell, projectada cada dia a les 20h i a les 22h, als mateixos cinemes que va omplir quan va debutar amb Shootball –el cas dels Maristes– el 2018.
“Les generacions joves potser no vam viure tant el cas del Negre de Banyoles... Però és que va ser una autèntica bogeria, un conflicte diplomàtic que va enfrontar Banyoles amb els governs català, espanyol i de països africans. La UNESCO i Nacions Unides van pressionar... Va sortir des de a The New York Times fins a la BCC. Fins i tot, es va patir per les Olimpíades del 92!”, rememora Colomer.
Aleshores era normal que les escoles catalanes visitessin una persona dissecada com si fos un animal exòtic al Museu Darder d’Història Natural de Banyoles. L’havien dissecat el 1830 els dos germans taxidermistes Verreaux. “Van presenciar el funeral d’un cap de tribu a Sud-àfrica. De nit van desenterrar el cos, li van treure els òrgans, van plegar-li la pell com si fos una cortina i el van portar a París. El 1916 va ser adquirit per Banyoles i, per fer-lo més exòtic, el van pintar de negre i el van disfressar amb plomes, tapaculs i llança, tot i que en aquell moment Sud-àfrica era una colònia d’Holanda i anaven amb pantalons. Era tot el que s’esperava d’un bon negre”, denuncia el documentalista. Però la població del municipi estava orgullosa del seu Negre de Banyoles.
Ningú qüestionava res fins que, el 1991, l’aleshores alcalde de Banyoles, Joan Solana, va escriure un article a El País sobre les bondats del seu municipi amb motiu que fos una seu als Jocs Olímpics de Barcelona. Evidentment, a més del llac, citava el Negre. Aquell text va arribar a mans d’un metge haitià de Cambrils, Alphonse Arcelín, que es va posar les mans al cap. Va ser el primer a denunciar públicament la situació. La bola es va anar fent grossa i va arribar a orelles de mitjans i institucions internacionals. Però el municipi en cap cas va cedir ni un pam. El Negre es quedava, era de la família banyolina.
La gota que va fer vessar el got va ser el carnaval de 1997. Banyoles va sortir als carrers disfressada en honor al Negre. “Allò es va convertir en la capital del racisme”, comenta Colomer. “Cares pintades, perruques, nines inflables, versions de la cançó del ColaCao...”. Aquell mateix any, fins i tot, el tema es debatia a les Nacions Unides. El Negre de Banyoles va acabar sent retirat el 2000. Tot i més de 7.300 signatures contràries, va ser enviat al Museu Nacional d’Antropologia d’Espanya. El 2007 va ser retornat a Botswana en un funeral d’Estat amb representants internacionals.
A Botswana? Però no era de Sud-àfrica?
Una investigació inèdita
En els darrers tres documentals, Colomer ha trobat un aliat imprescindible en les seves investigacions. “El pare”, assenyala. Víctor Colomer, periodista de raça que va estar 33 anys al Diari de Sabadell, ha deixat de banda la jubilació per treballar amb el seu fill. “És en qui més confio i de qui vaig aprendre que cal apropar-se als llocs i treure’t pors i vergonyes per agafar confiança amb la gent. Sempre se’n surt a l’hora de fer troballes”, explica. Rebuscant sobre el Negre de Banyoles, el Colomer sènior va espetegar en un article de Le Figaro de 1831 en què s’explicava que els germans taxidermistes Verreaux havien robat el cos del protagonista a Sud-àfrica. No era de Botswana, com havia cregut tothom.
Fèlix Colomer va fer el que ningú havia fet fins aleshores. Cap al lloc dels fets hi falta gent. Va emprendre un viatge per trobar la identitat del Negre de Banyoles fins a Litakou, una tribu pescadora de Sud-àfrica. Investiga, s’obsessiona, pregunta i repregunta. Enmmig del no-res, aconsegueix parlar amb els caps de la tribu. Arran d’una autòpsia, se sabia que el Negre de Banyoles havia mort amb 27 anys. L’edat encaixava amb un dels avantpassats de la tribu, segons els arbres genealògics que li van ensenyar. Un altre fet va acabar de confirmar que havia descobert la identitat del Negre de Banyoles: tenien tots els cossos dels caps de tribu controlats, excepte un. No sabien per què havia desaparegut. I ni molt menys sabien que havia estat exposat desenes d’anys per a impressionar centenars de visites escolars. Ni que era l’orgull ferit d’un poble. Ni que havia estat objecte d’un llarg debat europeu amb governs africans pel mig.
La tribu tampoc no sabia que el cos del seu avantpassat està enterrat a Botswana amb una placa on posa El negro. En el documental, Colomer viatja a Botswana amb els caps de tribu per organitzar-hi un funeral de debò. Un funeral amb nom i cognom.
Recuperar la dignitat d’un cos
Una de les conclusions positives del documental, segons l’autor, és que “a vegades el món avança cap a bé” i que seria impensable un debat com aquest avui en dia”. Però també que “a la gent, sigui de dretes o d’esquerres, tingui la ideologia que tingui, quan li toques una cosa que se sent seva pot sortir a la defensiva irracionalment”. Han estat vuit mesos dedicats intensament al cas per “recuperar la dignitat d’un cos que es van anar rifant com si res”, recalca.
En aquest documental trepidant, que com tots els que fa Colomer no hi paren de passar coses, es posa cara a cara l’exalcalde de Banyoles amb imatges del passat, a més de situar-lo davant de la filla del metge haitià que va denunciar-lo públicament. L’autor sabadellenc avisa: “És un cas que encara cou molt. Portarà polèmica”.
