Els clubs de lectura del LibreRío de la Plata són únics tant pel llistat de llibres que presenten (allunyats dels noms que es repeteixen ad infinitum cada Sant Jordi als aparadors de les llibreries, però apropant autors únics i referents en la literatura actual) com per la capacitat de Cecilia Picún, la llibretera, de portar aquests escriptors a Sabadell.
En aquesta ocasió, el convidat va ser Fernando Navarro (Granada, 1980), reconegut escriptor i guionista, autor de pel·lícules com Toro (Kike Maíllo, 2016), Verónica (Paco Plaza, 2017), Segundo Premio (Isaki Lacuesta, 2024), i amb una connexió amb la ciutat de Sabadell: Anacleto: agente secreto (Javier Ruiz Caldera, 2015), de la qual va ser guionista i que es va gravar en gran part a la capital vallesana. El seu primer llibre va ser Malaventura (Impedimenta, 2022), un recull de contes dins del western més oníric i sobrenatural, i ara presenta Crisálida (Impedimenta, 2025).
La seva darrera novel·la és una exploració del terror gòtic andalús, on les imatges prenen un protagonisme especial en un marc terrible: la infantesa perduda o, millor dit, arrebatada. Tot i això, Navarro se'n surt en la tasca de transformar aquesta foscor en una narrativa que es mou entre la poesia, el cinema i el folklore de les llegendes; que només es poden explicar a cau d'orella.
On s'origina Crisálida?
Crisálida és un llibre que s'assembla més als treballs que he fet pel cinema i la televisió, com la sèrie Romancero o la pel·lícula Verónica amb direcció de Paco Plaza. Tots comparteixen un tema: la infantesa perduda o robada, explorant aquest pas a la maduresa. I un altre element comú, l'aparició de situacions o personatges sobrenaturals, ja sigui com a símbol o com un monstre real dins la història. És també un intent de mantenir el paisatge andalús de la meva anterior novel·la, Malaventura, però en lloc d'un western com aquella, en una novel·la d'estil gòtic.
Quina és la raó d'aquest títol? Neix d'alguna idea de canvi o transformació?
Es tracta d'una imatge molt clara i visual que tenia al cap: el començament de la novel·la. Una nena que es desperta en un sanatori amb les sàbanes embolicades al voltant del seu cos sense poder moure's i sense saber on està ni per què hi és. Unint a més la imatge física de la crisàlida amb la idea de no madurar, de no créixer. En definitiva, no canviar d'estat. Fins i tot encaixava perfectament amb l'ambient i el lloc: Sierra Nevada, on es troba un dels reservoris de papallones més grans d'Europa, ple d'espècies úniques. A més, és una paraula molt bonica; una subesdrújola preciosa. Un concepte poètic.
Creus que el fet de ser guionista influeix en la teva escriptura de novel·les? Trobes que l'element visual preval en els teus textos? Com conviuen aquests dos mons?
Jo crec que el punt clau de separació i diferència entre el cinema i la literatura es troba en les col·laboracions. És a dir, quan fas un guió, aquest ha de passar per moltes transformacions fins a arribar a ser pel·lícula en el seu estat final; directors, actors, muntadors, etc., són part essencial del projecte. En la literatura, per altra banda, estàs sol, tant per les coses bones com per aquelles dolentes. En aquest sentit, quan escric un guió, faig servir les paraules per seduir un equip per aconseguir finançament econòmic, i en escriure una novel·la el que busco és atrapar al lector.
Tot i així, sí que trobo una clara connexió en la meva narrativa, perquè el que faig és construir imatges, cosa que potser els escriptors més centrats en el diàleg o la trama no fan. El meu objectiu és cercar imatges amb ressonàncies mitològiques, hipnòtiques, psicodèliques, de malson...
Des d'un punt de vista emocional, va ser un llibre complex d'escriure? Existeixen trets o elements personals en la seva història o creació?
Totalment, explorar la infantesa sempre és traumàtic. Sobretot pensar i adonar-te que l'has abandonada i que ja no podràs repetir-la ni reviure-la. És dur, a més, per aquesta trama on la infantesa dels nens serà arrebatada. Recordo una escena on un personatge diu: "No perdeu la infantesa perquè llavors no la recuperareu".
En un treball com el teu, ple de simbologia, com abordes els símbols? Sorgixen de manera natural i intuïtiva o a propòsit?
Si hi ha alguna cosa que no m'interessa és la novel·la simbòlica, que és aquella que està feta per crear símbols. El que jo busco és més aviat el somni i l'hipnotisme, acostant-me molt al poètic. Totes les imatges tenen a veure més amb la poesia que amb la novel·la simbòlica en si. I neixen sobretot de manera intuitiva; no els faig servir conscientment.
Identifiques algunes influències clares en la teva novel·la? Ja siguin cinematogràfiques o literàries.
Hi ha dues influències clares. D'una banda, el cinema de Carlos Saura i Víctor Erice, que retrataven la infantesa i jugaven amb molts elements fantàstics. Pel que fa a la narrativa, els llibres de Shirley Jackson, Pilar Adón i Cristina Fernández Cubas, que són excel·lents retratistes del que és pervers.
Què li diries al lector perquè llegís Crisálida?
En primer lloc, que té dos misteris a resoldre, i això sempre atrau al lector que s'acosta a una novel·la desconeguda. També crec que el seu estil de capítols curts amb moltes imatges el converteixen en un llibre que, crec, no avorreix.
