Els pecats dels pares els paguen els fills

Una autòpsia de la paternitat del segle XXI; podria ser perfectament la definció de l'obra Carn Humana representada aquest cap de setmana al Teatre Principal. Com si d’un malson febril es tractés, l’arribada del públic acaba despertant el protagonista de la història, interpretat pel sabadellenc Santi Ricart. Un professor cansat, perdut i aparentment inofensiu, a qui el públic ràpidament comença a agafar afecte. El personatge es desperta del seu somni, però el públic sembla endinsar-se en un malson a mesura que avança la calibrada creació del seu autor i director; el sabadellenc Josep Julien.

Com si fos una matrioxca russa, en la seva hora i poc de durada es van descobrint diferents capes, cada una més fosca i cruel que l’anterior. Amb un humor satíric capaç de provocar reaccions diverses en el públic (des de rialles descontrolades fins al rebuig), el títol Carn humana amaga molt més que un simple joc de paraules. A mesura que vas vivint el relat que t’expliquen, comences a notar que darrere d’aquell jardí preciós que serveix d’escenografia s’hi amaga una veritat terrible, que encaixa a la perfecció amb la capitalització de les nostres vides terriblement competitives, on tot ha de generar un benefici.

-"Aquest nen fa coses!", crida el personatge interpretat per l’actriu Meritxell Calvo (també de Sabadell). I quines coses... Dos pares, antagònics en les formes, un de molt tranquil i l’altre al límit d’un atac de nervis, parlen sense fre (a una velocitat increïble, sobretot la mare) sobre el seu fill adoptat, un nen bosnià anomenat Mirko. La mare el defineix com una divinitat espontània; els seus actes recorden els d’un Jesucrist de parvulari, potser multiplicant pots de crema de cacau o provocant plugims sobtats. És en aquesta discussió entre allò diví i allò mundà on es mouen aquests pares, envejosos dels fills dels altres.

L’estil de l’obra i la seva forma, tot i ser força diferents en la trama, recorden Un déu salvatge de Yasmina Reza, on un grup de pares discuteix sobre les accions dels seus fills. L’obra destaca sobretot per la seva frescor i per la capacitat actoral dels seus protagonistes, que sostenen sols tota la trama i són capaços d’incomodar-te o fer-te somriure amb pocs segons de diferència. Cal remarcar també el monòleg solitari de la mare, segurament el moment més colpidor de tota l’obra: una fosca mostra d’innocència interrompuda, records d’infantesa, traumes i tergiversacions.

La música juga un paper fonamental en el muntatge: és un personatge més, una força motriu per als actors. Només s’hi escolta música clàssica, peces àmpliament conegudes que encaixen a la perfecció. Ricart i Calvo aconsegueixen fins i tot transformar la sala amb l’Hallelujah de Händel en una desenfrenada rave electrònica. Clau en aquesta tasca és el disseny de llums de Xavi Gardés.

Julien va explicar al DS que tota la comèdia que es fa al teatre català és comèdia burgesa; tanmateix, a Carn humana ens trobem davant d’un cas ben diferent: una comèdia de burgesos.