- Wagner: L’holandès errant
- José Antonio López (L’holandès), Maribel Ortega (Senta), Sava Vemić (Daland) i José Ansaldi (Erik), Elisabeth Gillming (Mary), Jorge Juan Morata (Steuermann) Cor Bruckner, AAOS. OSV. Josep Planells Schiaffino, director. Emilio López, direcció escènica.
- Teatre de la Faràndula de Sabadell. 30-11-25.
Hi havia una expectació considerable des que es va fer oficial que la Fundació Òpera Catalunya portaria a escena Der fliegende Holländer: el seu primer Wagner en els més de quaranta anys d’història d’una institució fita que, sota la nova direcció artística de Jordi Torrents, avança en el seu creixement, ambició i maduresa artística dins el circuit líric del país. I, malgrat algunes irregularitats puntuals pròpies d’una empresa d’aquesta envergadura, el resultat global va ser satisfactori atès que en l’equació de les coordenades entre mitjans artístics i dificultats, es pot afirmar que aquesta és una de les produccions més reeixides de les quals també gaudiran algunes de les ciutats integrades al circuit Òpera Catalunya.
La direcció musical de Josep Planells Schiaffino va mostrar una lectura amb idees i atenta als detalls, amb consciència de la progressió narrativa i discursiva de la partitura. El rodatge farà guanyar allà on encara falta maduració. Tot i les limitacions acústiques del fossat de La Faràndula, la Simfònica del Vallès va oferir una resposta compromesa i professional, molt entregada i amb moments de notable densitat i coherència sonora, amb eficaços punts de dramatisme i descriptius efectes de tempesta.
Per la seva part, L’holandès de José Antonio López va sobresortir per presència escènica, solidesa tècnica (veu ben timbrada, homogènia, bona dicció) i intel·ligència estilística. La seva interpretació va ser el fonament de la funció, aportant una tensa profunditat dramàtica, de turment i resignació contingudes contingut. Al seu costat, el Daland de Sava Vemic va ser un excel·lent partener igualment resolutiu en escena, notabilíssim en projecció i caràcter, amb una extensió resolutiva, amb varietat expressiva i un subtil toc humorístic al segon acte.
Maribel Ortega, com a Senta, va iniciar amb certa timidesa i una emissió fixada però sempre resolt vocalment els rols més extrems, acabant l’òpera amb aguts prou imponents i evitant el perfil d’histèrica i neuròtica a què han tendit moltes de les grans intèrprets, després d’un trio conclusiu de l’acte II i un duo amb l’Holandès que van ser del millor de la tarda. Ara bé, el vestuari, acceptable dins un cert aire divuitesc per a la majoria de personatges, no li esqueia gens. Jorge Juan Morata (Timoner) va complir amb correcció i musicalitat, especialment a l’escena inicial, i Elisabeth Gillming va brillar amb elegància i encert en el breu però significatiu paper de Mary.
L’únic element realment discordant en el conjunt va ser l’Erik de José Ansaldi, que, malgrat presentar una veu de consistència i un centre aparentment equilibrat, però amb una emissió fixa, poc controlada que li llastra el registre agut. Una llàstima perquè, insisteixo, els mitjans són valuosos però la tècnica i l’estil, desencaixats.
El Cor Amics de l’Òpera de Sabadell va tornar a fer valdre la sòlida preparació de Gil de Tejada, particularment a l’acte III. El reforç del Cor Anton Bruckner, situat fora d’escena en aquest mateix moment, no va acabar d’assolir el caràcter ominós i inquietant que la dramatúrgia reclama, tot i que l’ús més accentuat de la megafonia va buscar potenciar un d’aquells efectes tan propis de Wagner que, tot bevent de la tradició operística, anticipen solucions gairebé cinematogràfiques, a mig camí entre la prospecció del mite i l’exploració psicològica.
Pel que fa al vessant escènic, Emilio López va optar per una proposta clara i funcional, que va permetre seguir l’acció amb naturalitat solucionant la continuïtat tot i un cert estatisme dels personatges principals. El treball de llums de Sergio Gracia, conjuntament amb les projeccions, va aportar una atmosfera visual suggestiva, de notable bellesa plàstica i imatges adients a l’univers simbòlic i mariner de l’obra. No obstant, el constant moviment de núvols videogràfics a l’acte III podia acabar enervant, i més, en una funció sense cap pausa seguint la voluntat de Wagner.
Quelcom que va incrementar l’esforç d’atenció del públic -i de llurs pròstates i bufetes- al llarg de prop de dues hores i mitja, en una producció igualment esgotadora per als músics, que venien d’un calendari demolidor: funcions de Le nozze di Figaro fins a mitjans de mes, una exigent Missa Solemnis la següent setmana, i, aquest dissabte passat a la tarda, una gala comercial dedicada a Verdi al Palau de la Música. Tot ha estat afrontat amb professionalitat, vocació i resistència per part de l’orquestra i dels directors implicats, però resulta difícil de justificar un nivell de sobreesforç i desgast que evidencia mancances en la planificació. En alguns aspectes, encara es treballa amb una dinàmica pròpia d’altres temps, amb pocs assaigs i massa pressa. Cuidar l’agenda és també cuidar les persones, especialment a les portes d’un calendari nadalenc frenètic per a la Simfònica del Vallès, malgrat els reforços i la creació de dos grups orquestrals.
